Quasi tot allò que adquirirà encara més rellevància en els pròxims anys se situa en l’àmbit de la gestió del coneixement. El desenvolupament de la mal anomenada intel·ligència artificial serà imparable, no només per l’augment exponencial de la capacitat de manegar un nombre de dades molt superior al que podem aspirar qualsevol de nosaltres fins i tot en els millors moments de la nostra vida, sinó també perquè –com que no es tracta d’un ésser humà viu, no és com un de nosaltres, que “ens degradem i acabem morint”.
Que l’expressió artificial, aplicada a la facultat intel·lectiva, no és adequada, ja s’ha comentat a bastament: ens adonem que la dicotomia natural-artificial no és vàlida quan parlem de conèixer. Tota intel·ligència és sempre només natural (divina o humana). Definitivament, no és correcte asseverar que el cervell humà “és com” una màquina, un ordinador, sinó que més aviat passa al contrari: hem fet ordinadors que imiten –val a dir que de manera supereficient– la nostra ment. Primer hem estat nosaltres, i les màquines, totes les màquines, són només invents que hem generat, i no pas descobriments que hàgim trobat. Es tracta d’eines de suport de la intel·ligència humana, com ho és el martell, la impremta o la bombeta. Vull analitzar dues limitacions antropològiques, que tots detectem: (a) l’addicció a aquestes eines de coneixement; i (b) com sobreviure-les tot i la nostra obsolescència biològica. Semblen qüestions rares, però no ho són pas tant!
Experimentem que cada acció d’un dispositiu tècnic ens enganxa: ja ens passava, de petits, amb els llums i sirenes dels vehicles d’emergència. I Copilot m’ho confirma: “L’ús del mòbil pot afectar els nivells de cortisol i dopamina en el nostre cervell”. La segona, un neurotransmissor, s’associa amb el plaer, la motivació i la recompensa; el primer és una hormona relacionada amb l’estrès. I pel que fa a l’obsolescència, no seria només la depreciació d’un producte per la moda o novetats millors, sinó el declivi biològic que els humans, com tots els vius, patim. Estic gaudint de la recent traducció catalana de From Strength to Strength, un best-seller d’Arthur C. Brooks: el nostre cicle vital comença a afluixar –com una llei de vida– uns vint anys després de l’inici dels estudis superiors. Les màquines del coneixement, en canvi, no es fan velles, ni aturen el seu aprenentatge. Hi ha desavantatges comparatius de tipus funcional i d’autopercepció. Ara ja ho consultem tot a les màquines: des del trànsit o la meteorologia, fins a com guarir un dolor, recordar un compromís o si ara he de vendre o no les cripto.
Avanço una resposta: més que lluitar contra el progrés només caldria tenir clara la distinció entre el que és rellevant, l’important de debò, del que només és útil o potser agradable. Els clàssics parlen de diferenciar entre els mitjans i el fi. Qui se sap ben orientat fa servir eines per assolir l’objectiu; en canvi, a qui no sap on va qualsevol vent li sembla que bufa bé, o bé que cap li fa servei. O potser depèn de cada capritx. Sempre caldrà la reflexió, la filosofia i la moral, tinguem o no dispositius d’IA o prou salut personal.
Ara a tot li apliquem el “this is very important”. Però si tot ho fos, no ho seria res. El que és clau és prioritzar en funció de l’objectiu final de cadascú: la felicitat, l’autorealització, la santedat o només el fet d’anar tirant. La resta de coses o situacions són mitjans per assolir-ho, excepte les altres persones, que no podem “instrumentalitzar” mai. En canvi, les IA sí que ho poden ser, de “només instrumentals” (de fet, són eines).
