«Savi és aquell que és capaç d’escoltar l’altre, capaç d’escoltar les veus de la natura de la qual forma part. No pas qui acumula coneixements.» (Eduardo Galeano)
La velocitat i la immediatesa són, avui, la norma. Ens envolten etiquetes—VUCA, BANI, permacrisis, societat líquida—que intenten posar nom a la incertesa d’aquest temps. Però, potser, el que perdem de manera invisible és la capacitat d’escoltar, fruit d’una configuració social més centrada en el «jo» que en el «nosaltres».
L’escolta—capacitat clau per a relats, aprenentatges, relacions i comunitats—s’erosiona amb la pressa, la digitalització i la sobreestimulació constant. Quantes vegades un sopar entre dues persones acaba sent un sopar compartit amb dues pantalles?
La contemplació, el silenci i l’admiració
Escoltar és difícil i demana entrenar tres dimensions. La contemplació esdevé aturar-se i observar sense judici; el silenci, espai interior que fa possible l’escolta; l’admiració, reconeixement profund per qui ens precedeix.
Francesc Torralba, a «L’art de saber escoltar» (Pagès Editors, 2006), recorda que l’escolta autèntica va més enllà de sentir: “exigeix obertura i humilitat davant l’altre, reconeixent el seu valor. Contrasta amb l’“escolta” superficial, que espera el torn per parlar o prepara la resposta mentre l’altre encara s’expressa. Escoltar és un acte d’humilitat que s’entrena“.
L’escolta a l’escola
En aquest entrenament, el paper de l’escola és fonamental. Sense escolta, l’educació esdevé transmissió unidireccional, sense diàleg ni construcció compartida de significats. Cal una pedagogia de l’escolta que atengui paraules, silencis, gestos i allò no dit; incorporar la contemplació a programacions i situacions d’aprenentatge. Només des de la contemplació podem copsar radicalment el món que ens envolta i tot allò que ho configura; des d’etapes primerenques podem cultivar aquesta escolta present, de ser-hi.
«Momo» i el temps robat
El clàssic «Momo», de Michael Ende, és una metàfora poderosa en aquest sentit: en un món on els «homes grisos» roben el temps, una nena amb un do d’escoltar fa que l’altre es senti vist i trobi les seves pròpies respostes. No cal que digui res especial; la seva atenció és suficient.
Avui, els «homes grisos» prenen la forma de la immediatesa digital i l’exigència de productivitat. Per això, necessitem una escolta a l’estil de Momo: la que no fa perdre el temps, sinó que el recupera i el torna ple de sentit.
L’escolta, més que una habilitat comunicativa, és una postura vital que reconeix la nostra interdependència i reforça la integritat. En un món de soroll, pressa i individualisme, aturar-se per escoltar és un acte de resistència i d’humanitat profunda.
Escoltar requereix paciència, humilitat i presència. És la gran assignatura pendent del nostre temps. Tornem-hi cada dia, des del cor, tal com ens recorda Josep Duran, Oblat de l’Abadia de Montserrat (El claustre interior, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2024): «Demana de l’escolta activa, de parar l’orella del cor, de posar-hi els cinc sentits, de fer silenci! Només així hi sentim amb el cor. Només així podrem entendre. De l’escolta amb el cor, aquella força per iniciar el camí de l’espiritualitat anterior».
