En la dinàmica professional d’un centre educatiu és habitual rebre felicitacions, suggeriments i propostes, però també queixes i protestes sobre el que, segons qui ho emet, a l’Institut no fem prou bé. Treballant emparats —com és el nostre cas— en un sistema de qualitat ISO 9001:2015, aplicat a Educació, complim un protocol que ens obliga —i alhora ens ajuda— a gestionar aquestes aportacions amb rapidesa, competència i respecte per les persones. Ara bé, en el cas concret de les queixes, hi ha un patró que es repeteix: sovint assenyalen encertadament un problema real, però no apunten cap proposta de solució. La queixa té un punt de subjectivitat, d’obsessió emotiva, de tristor existencial, que la fa poc o gens operativa. Hem de comprendre qui es queixa, és clar!, però podria esdevenir un hàbit malaltís, negatiu, que espatlli la manera d’entomar les dificultats quotidianes. Queixar-se massa passa factura, psicològica i convivencial.
La queixa, la lamentació i fins i tot el victimisme tenen —inicialment— certa funció gairebé terapèutica. Per això és essencial prendre’s seriosament totes les observacions que arriben —les queixes, les felicitacions i suggeriments— per atendre cadascú com cal. Ara bé, una queixa sense orientació a cap millora no duu enlloc: és només alleujament emocional, i podria derivar cap a una addicció.
He apreciat molt la intuïció que ha desenvolupat en Joan Vergés a La protesta i la queixa (2024). Constata un fet: ben poca gent no ha participat mai en un acte de protesta o, almenys, no s’ha queixat d’algú o de res. Actualment, vivim instal·lats en una crisi social permanent, una cultura del greuge i del malestar continus. Vergés evidencia l’èxit dels sistemes democràtics en la seva genial gestió de les protestes (et manifestes, crides i tornes cap a casa), tot i que trobin més dificultats en les queixes. Les societats autoritàries senzillament “reprimeixen les protestes” i es fan sords a la queixa. Les democràcies, en canvi, ritualitzen l’expressivitat de molts, tot i que sovint no generin cap modificació. Només hi ha canvis si ho vol qui mana o si la violència es descontrola: ben trist. Les persones intel·ligents que ens hem vist abocades a governar alguna cosa —sigui un estat, una empresa, un institut o una família— sabem com reconduir qualsevol protesta o queixa cap a la inacció o cap a l’obediència.
Pot semblar que queixar-se pot sortir gratis perquè ho fem a tot arreu. En canvi, protestar compromet més: surts al carrer, t’identifica la policia i passes a formar part dels activistes. Certament, a les protestes hi ha també molt pillo, molts anònims d’aquells del “crucifiqueu-lo!” l’endemà de Rams, dels qui —amagats en la multitud— tiren la pedra i amaguen la mà. Lamentar-nos del que no ens agrada suposa una legítima funció expressiva i manifesta llibertat de pensament, però pot derivar en una patologia hiperpessimista davant la vida, erosionar l’autoestima i irradiar toxicitat emocional en l’entorn immediat: un desastre.
Els ciutadans responsables no s’amaguen rere actituds queixoses, estèrils. La protesta sí que caracteritza el ciutadà, perquè implica deliberació i responsabilitat; la queixa expressiva, en canvi, és pròpia del súbdit, que sempre desplaça el malestar cap als altres, sense assumir res. Qui només plora encara no ha sortit potser de la minoria d’edat kantiana: lamentar-se tota l’estona és un entreteniment, com veure qualsevol esport o sèrie, l’un rere l’altre. Les expressions emocionals negatives —si són constants— saturen les institucions, atabalen les persones i esdevenen només soroll. Cap solució.
Dit això, a l’institut, seguirem aplicant —d’acord amb la certificació ISO 9001:2015, que ens hi ajuda— els protocols per gestionar-ho tot plegat.
