Quan pensem en la universitat, imaginem una multitud de joves omplint aules i paranimfs amb l’àvid desig de formar-se en una professió de prestigi. També ens venen al cap laboratoris de recerca, biblioteques enormes i plenes de gom a gom en època d’exàmens, una enorme gresca als bars que envolten les facultats i un intercanvi d’idees i arguments sense fi. En aquest escenari de joves enèrgics i entusiastes, on encaixen el grup d’estudiants de més de 55 o 65 o 75 anys, pensionistes la gran majoria, que es barregen amb la joventut a les aules i els campus durant el dia, però generalment tornen als seus hàbits reposats quan es fa de nit? Costa imaginar un alumnat jubilat amb una carrera laboral i professional conclosa rebent classes de joves docents amb sous i vides encara precaris. Però aquesta és també la universitat del present.
Els rànquings de les millors universitats del món que sovint circulen pels diaris per comprovar si les nostres universitats són prestigioses i punteres a escala internacional acostumen a destacar l’excel·lència investigadora i la capacitat per crear riquesa econòmica, cosa que està bé. Tanmateix, deixen de banda valors menys objectivables, però tan importants o més, com ara l’accés equitatiu al coneixement superior, la formació de ciutadans tolerants i compromesos amb la llibertat de pensament i la ciència (cosa gens fútil avui dia).
A més de la innegable utilitat social i econòmica de la universitat i del seu compromís moral amb la justícia social, la llibertat i la ciència, l’accés a la universitat és també l’accés al saber pel saber, al plaer de conèixer, a la posada en pràctica de la màxima kantiana i il·lustrada de l’atreveix-te a pensar. No només això. Accedir al coneixement és també assolir la màxima felicitat que Aristòtil vinculava a la mera contemplació. La sorpresa pel descobriment, sense cap més utilitat inicial que la felicitat que l’acompanya, és la base del coneixement en els éssers humans. És clar que després aprofitem allò sabut per satisfer els nostres interessos, però no hi ha interès més gran que ser feliç amb el que fem. Primer cal mirar les estrelles amb admiració, curiositat i llibertat per imaginar després de quina manera arribar-hi i finalment fer-ho.
Aquesta funció amagada o desprestigiada de la universitat és tan inútil com necessària, i no l’hauríem d’oblidar ni marginar a l’hora de valorar i avaluar la universitat. Sense aquesta finalitat veritable, bona i bella, no tindrien sentit els programes d’accés a la universitat de la gent gran, uns programes que no aspiren a augmentar la recerca ni la productivitat universitàries, sinó a complir la funció suprema de conèixer per conèixer i que el coneixement estigui a l’abast de tothom i a qualsevol edat mentre l’aprenentatge sigui possible.
No m’agrada l’expressió “vellesa productiva” ni les proclames a favor d’un “envelliment actiu”. Estar actiu pot significar per exemple seure tranquil·lament davant d’un telescopi, un bon llibre de ciència o de teoria de la literatura, i gaudir de la bellesa del coneixement que hom té davant. I ser productiu no sempre significa rendibilitzar econòmicament l’esforç. També es produeix quan s’intercanvien idees, quan es desvetlla allò desconegut, quan s’acosten les generacions entre si.
L’accés de la gent gran a la universitat és un signe de cultura i de benestar d’una societat, i un prestigi indubtable per a les universitats, encara que ni els rànquings ni els balanços comptables ho reconeguin. Una bona universitat no només ha de crear premis Nobel, professionals qualificats o millorar el teixit productiu: també ha de permetre l’accés de la ciutadania de totes les edats i condicions a la possibilitat de gaudir de la meravella del coneixement en totes les seves dimensions i complexitats.
