Fins a on arribarà la capacitat de resistència de la gent davant tanta incertesa i com es canalitzarà. No falten motius per a la consternació. La desesperança creix en una Espanya esgotada, fatigada, extenuada. S’instal·la la indignació i la desconfiança de la ciutadania que mira amb ulls garratibats els casos de corrupció. Escandalosa corrupció sense resposta contundent i exemplificadora. I fa molt de mal, a tanta gent que es dedica a la política des d’una causa noble, a la ciutadania que veu el sistema des de la inseguretat. Posa en joc el propi sistema democràtic.
Si crisi significa moment de canvi i transformació, no es fan les lectures apropiades perquè aquest sigui en positiu. Els rescats bancaris sense depurar responsabilitats i mantenint escandaloses indemnitzacions, mentre creixen els desnonaments. Les retallades de serveis bàsics i les poc transparents privatitzacions de béns comuns que desmantellen el sistema de benestar. La reforma laboral com una evident agressió als drets laborals. L’atac contra la cultura i l’educació, quan el capital humà és la principal riquesa. El talent que marxa en busca de millors oportunitats. Sis milions d’aturats i molta precarietat. La crisi la paguen sobretot les classes mitjanes i treballadores, i creix una societat cada vegada més dual. Es demana sacrifici com a compromís col·lectiu per sortir del forat, però sacrifici per a què. No es crea compromís sense confiança, i les actuacions polítiques ara per ara precisament no en generen.
La noció d’Espanya es desdibuixa al no reconèixer les diversitats i les nacionalitats territorials. Un model autonòmic exhaurit i una proposta, la del PP, encara més recentralitzadora. Quan fa temps que calia un pas més cap un Estat Federal, i sí, asimètric, i també més càlid. En aquest sentit, malauradament el PSOE va deixar la idea d’Espanya exclusivament en mans dels populars sense una oferta alternativa i atractiva, acomplexat pel PP de les signatures contra l’Estatut.
Espanya té un greu problema, de projecte de futur. El present s’està gestionant molt malament precisament perquè no hi ha visió de l’esdevenidor comú. Més tacticismes que política de mirada ampla.
Cal una contundent regeneració democràtica, política, cultural, de lideratges i de valors. La batalla és ideològica. Cal alternatives urgents. Si no, cada vegada més empobrits en el sentit més eixamplat de la paraula, econòmic, social, cultural,…
Com diu Daniel Innerarity, “el progressisme està avui allà on es posen en marxa processos per a configurar el futur desconegut, on es gestiona responsablement la incertesa”. Doncs això.
