Francesc Burniol, el mestre d’Argentona

Jordi Solé i Camardons.  Voliana Edicions
410

Com diu  el pedagog Josep González-Agàpito en el pròleg del llibre Francesc Burniol. El mestre que fou depurat per republicà i  catalanista: “Francesc Burniol és un d’aquests discrets herois de la vida quotidiana sense els quals les viles, les ciutats i el país sencer no serien el mateix.” Burniol és sempre un avançat al seu temps, ja el 1893 quan comença a fer de mestre a Argentona aposta per l’ensenyament públic però sense renunciar mai a un ensenyament i una educació el màxim de rigorosa i científica que els temps permetien. Ho explica molt bé, l’autora, Margarida Colomer, que ja és coneguda com a historiadora per tota la colla de llibres que ha publicat centrats en determinats aspectes de la guerra civil al Maresme.

En un context de gran analfabetisme, Burniol s’amara del moviment de renovació pedagògica i de recuperació del prestigi de la llengua i la cultura catalanes i ho trasllada a la seva pràctica del dia a dia a l’escola. Així, treballa amb els seus alumnes des de textos de grans escriptors catalans com Joan Maragall o Jacint Verdaguer com de científics com Copèrnic.

González-Agàpito destaca també: “Burniol podria haver estat un element més d’aquell magisteri submís i dòcil que havia dissenyat la  Llei Moyano emmordassat políticament i ideològica per ser servil als cacics locals. Seguint la seva vida assistim a la progressiva conscienciació i compromís per assolir una societat més justa i democràtica”.

Burniol s’esforça per millorar-ho tot: des de l’edifici escolar, o el pati, fins al mobiliari, el paviment, la calefacció o les condicions sanitàries. Tanmateix, Burniol no actua només com a mestre, és molt intensa la seva activitat ciutadana lluitant sense descans i sense por a les autoritats per una societat més justa. Combat el caciquisme local i a favor dels que políticament defensaven l’escola pública.

Joaquim Ripoll ens descriu així la tasca docent de Burniol: “Dotat d’una finíssima percepció; d’un instint ben poc comú, endevinava el tarannà i reaccions de l’alumne, des de l’endemà de tenir-lo a classe” (J.Ripoll, Carrer  Gran. El meu pati d’estrelles, 1986). Burniol explicava que fent cultura es fa pàtria i feia un elogi del que avui en diríem la cultura de l’esforç.

El 30 d’octubre de 1932, en motiu de la inauguració de les Escoles graduades, Burniol fa un solemne discurs significatiu del menyspreu de l’època per la feina del professorat i que deixa clar el caràcter i la visió del mestre d’Argentona. Així clou el discurs: “Afortunadament sembla que s’hagi iniciat un canvi en aquest vici social, que tant ens deshonrava; el bon sentit s’anirà obrint pas de mica en mica; concorrent rics i pobres a una mateixa escola, els homes es sentiran germans i aprendran a estimar-se més cada dia; els pobles se sentiran orgullosos de posseir bons edificis escolars, i al passar-hi pel davant els miraran amb respecte i carinyo a la vegada, i des del fons del seu cor li dirigiran una salutació de satisfacció; i amb la mirada i mig somrient semblarà que vulguin dir a la persona que passi per allà: Veus aquest edifici tan formós, que té enlairada en el seu front la bandera  de la pàtria? L’hem fet nosaltres per educar i instruir als nostres fills; és sagrat com un temple. Vianant, descobreix-te!”

Els franquistes no van poder tolerar tanta eficàcia, coherència i integritat moral. Com escriu Margarida Colomer:“el 1939, els que el van denunciar consideraven que era un bon mestre, però una persona que havia defensat obertament la República i la llengua catalana, i que per tant no podia exercir en una societat amb un nou règim que es basava en una “España Grande y Libre””. Un mestre que Argentona i tot Catalunya han de recordar.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí