Molt sovint escoltem queixes sobre els gossos als carrers. Els espais on poden anar estan cada cop més restringits, i el tema de les deposicions i els orins ja és un clàssic en qualsevol conversa sobre convivència ciutadana. També passa amb els gats de carrer i les colònies controlades, a qui sovint es culpa de totes les plagues imaginables, quan està provat que amb civisme i bona gestió, la seva presència no ha de suposar cap molèstia per a ningú.
Tothom vol carrers impecables, però tot molesta: els animals, les fulles dels arbres a la tardor, qualsevol element que no encaixi en una visió idealitzada de la ciutat. Però, serem algun dia capaços d’entendre que el problema no són els animals, sinó l’incivisme?
Moltes persones conviuen amb gossos i gats perquè hi ha un greu problema d’abandonament i maltractament animal. Els centres d’acollida estan saturats, i si aquests animals no troben una llar, seguiran omplint els refugis. I per a aquells a qui no els importen els animals, cal recordar que aquests centres suposen una despesa pública que podria ser menor si hi hagués més responsabilitat i consciència.
No, el problema no són els animals. El problema és l’incivisme, que es veu arreu. Les ciutats estan brutes perquè alguns propietaris no recullen les deposicions dels seus gossos, però també perquè molts altres llencen deixalles al carrer, deixen mobles vells al costat dels contenidors o abandonen un bolquer sota un cotxe. El problema no és la presència d’animals ni les fulles caigudes dels arbres, sinó la manca de respecte per l’espai comú.
I l’incivisme no és només embrutar per embrutar, sinó també la intolerància cap a tot allò que ens molesta o no compartim. Viure en comunitat implica drets, però també obligacions. No sobra ningú. El que falta són ganes d’entendre que la ciutat és de tothom i que la diversitat –d’animals, de persones, de formes de vida– és el que realment dona color a l’escena. Sense això, la pel·lícula que alguns somien seria massa grisa.
