Vida eterna: El producte estrella de qualsevol religió. Així i amb l’afegitó (llàstima que en vendre’ns la de més enllà, ens amarguin la de més aquí), elucubrava a l’abril del 2006 en el meu bloc personal, sobre el nostre controvertit futur un cop traspassats.
Certament a qui més qui menys, i independentment de quan sigui que ens arribi l’hora, la nostra passejada per la vida sempre se’ns intuirà capritxosament curta. Suposo que aquest és el principal motiu de l’ingent munió de seguidors que s’apleguen al voltant de tot moviment religiós.
Per edat, sóc un dels tants que nasquérem apressats, gairebé per imposició, a ser en pocs dies batejats a fi de contribuir a fer més gran l’església catòlica, apostòlica i romana. I dic per imposició, perquè la perspectiva del temps no m’ha dut a considerar mai els meus pares com a creients de prou convicció per a fer-me batejar. Eren temps de dictadura i no podem oblidar que Franco va ser cabdill d’Espanya per obra i gràcia de Déu —entengui’s del de la referida església— i per tant, en deute amb aquesta, lògic era que el règim fes tot el possible per engreixar-li el cens.
El record de la figura del dictador sota pal·li em reafirma en el més recalcitrant agnosticisme; però també que s’invoqui constantment la gràcia de l’Esperit Sant perquè il·lumini els cardenals electors a fi d’escollir encertadament un digne Pastor de tot el ramat de Crist, quan les lluites internes per al poder que es lliuren conclave rere conclave estan a l’abast del públic en general.
Escrivint aquestes ratlles, l’austera xemeneia que, si hi cap, encara fa més remarcable l’insultant sumptuositat Vaticana, ha escopit la ‘fumata bianca’ anunciant el nou Papa, Francesc. Veurem si un jesuïta que ha escollit —suposadament— com a nom el del fundador dels franciscans, acaba fent quelcom per a rebaixar la deïficada lluïssor cardenalícia a nivells més terrenals. Els fidels així ho demanen.
Benauradament, he tingut la gran sort de conèixer religiosos amb els quals no tan sols he compartit coneixements, sinó que també m’han donat valuoses lliçons per encarar com a persona aquesta mundana vida. De gent com ells, que sense deixar de somniar amb la del més enllà, es preocupen per fer més portadora la de més aquí, m’agradarà parlar-ne en l’article del proper mes. Al maig: De Roma al Maresme, una qüestió de fe.
