I si quan hom es posa en marxa, normalment ho fa amb un destí concret, Catalunya, també; Catalunya ha començat amb pas ferm la seva marxa cap a la Independència. Ahir —entengui’s en el moment d’escriure aquest text— a la nostra comarca del Maresme va tenir lloc la Marxa “dels 6 pobles” cap a la Independència. Una més de les tantes que s’estan fent arreu del territori i que desembocaran unitàriament el proper 11 de setembre a Barcelona. Per tant, i malgrat el gran cúmul de situacions adverses que ens envolten, podem dir ben alt que el nostre País camina; i ho fa endavant, ho fa amb serenitat i convenciment, ho fa esperonat per aconseguir d’un cop per totes, ja, la seva tan anhelada llibertat.
Avui, encara eufòric de l’èxit d’ahir, els esdeveniments m’asserenen de cop i m’envaeix la tristor amarada d’una preocupació que em fa constatar fins a on arriba la pressa que ja tenim per conquerir la nostra meta. Perquè avui, com així va sent últimament dia rere dia, tot el que passa em fa concloure que no ens en sortirem si no és amb el nostre Estat propi. Justament avui Catalunya es crema, real i metafòricament parlant. També avui s’han llençat les primeres veus suggerint que els grecs comencin a utilitzar el dracma per pagar sous de funcionaris i jubilats, per així iniciar un retorn suau cap a l’antiga moneda —i, Espanya hauria de saber que, quan vegis les barbes del teu veí tallar… I per acabar, i per si no en teníem prou, un govern capitanejat per qui, tot i voler semblar destre en les arts de la navegació, es veu incapaç de trobar el rumb, un govern poruc que tem tant els esculls que es pugui trobar, que no té prou mà ferma per donar un cop de timó que ens porti a tots a bon port, avui, el nostre govern, està estudiant la possibilitat de demanar d’ésser rescatats per Espanya. Que potser és que hem d’abaixar encara més el cap i hipotecar ja de per vida la nostra economia que tant han malmès aquells als qui ara se’ls vol demanar que ens rescatin? Tant de bo quan aquest article surti publicat, no hagi estat així.
Per tant, si Catalunya ja està en marxa, si us plau, que ningú l’aturi, i que tothom ajudi amb el seu esforç a caminar ràpid, perquè realment tenim pressa, molta pressa, per arribar al nostre destí.
