Escriptor, polític, filòsof i un dels fundadors del Partit Comunista Italià. Va viure a cavall entre finals del segle XIX i gairebé mitjans del XX. Us estic parlant d’Antonio Gramsci i no precisament perquè tingui res a veure amb la nostra tan soferta N-2, sinó pel que fa als partisans.
Pocs dies abans de l’èxit rotund de la caravana per l’Estat propi que va recórrer de punta a punta la nostra comarca, fent de Canet de Mar el punt de trobada dels vehicles que sortiren des de Tordera, com a extrem nord, i des de Montgat, al sud, vaig llegir un extracte de La Ciudad Futura, revista cultural publicada per Antonio Gramsci (11 de febrer de 1917) i que es transcrivia en català i en versió original, en un post del bloc de Vilaweb.
L’article comença amb un “Odio gli indifferenti. Credo che vivere voglia dire essere partigiani. Chi vive veramente non puô non essere cittadino e partigiano” (Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà). He transcrit l’original i la traducció, per incidir especialment en com “partigiano”, partisà, vol dir “essere partigiani”, prendre partit.
El Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC, dóna com a primera accepció de partisà/partisana: “Militant d’un grup civil organitzat per a la lluita armada clandestina contra un exèrcit d’ocupació o l’autoritat constituïda, que utilitzen la tècnica de la guerrilla.”
No tinc aquí espai suficient per posar tot el que en aquell article va escriure Antonio Gramsci, però, sí que afegiré un paràgraf central “La massa ignora per despreocupació; i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots atropella: al que consent, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, a l’actiu, el mateix que a l’indiferent. Alguns ploriquegen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?” El text acaba amb un parell de frases “Visc, sóc partisà. Per això odio a qui no pren partit, odio als indiferents.”
Personalment no odio a ningú, o almenys així ho intento i per tant aquells qui són indiferents, no són especialment odiats per mi, per molt que els preferiria implicats. I per això, sense odiar a ningú, vull des d’aquí felicitar a aquells que amb un miler de vehicles i a tots els altres qui des dels balcons i des de peu de carretera els encoratjaven en la seva marxa, van fer seva la N-2 per demanar un Estat propi. Perquè tots ells van prendre partit, fent d’una caravana una tàctica de guerrilla, i enarborant l’estelada com a insígnia, de la democràcia la millor arma.
