Imaginacions

Imaginem que imaginéssim que el percentatge de població que s’ha de desplaçar amb cadira de rodes fos més elevat del que és, posem-hi d’un 10 o un 15%. Que, interessadament, alguns comencessin a fer córrer rumors acompanyats de posat indignat per mercats, bars i places assenyalant que els que van amb cadira de rodes tenen més drets, que ja està bé que disposin de places d’aparcament reservades, que els costos perquè els autobusos siguin accessibles són molt elevats i els paguem entre tots, que les empreses tenen incentius per contractar aquestes persones, i que les administracions, ja està bé, home!, destinen partides per tal que els ciutadans amb alguna dificultat ho tinguin una mica més fàcil a l’hora de gaudir de qualitat de vida. Imaginem que imaginéssim que algun que altre partit polític es presenta a les eleccions fent-ne bandera, de fet és de l’únic que parla en tota la campanya, i planta per fanals i arbres cartells en què hi diu: “Primer, els que caminen”. Imaginem que imaginéssim que, per més inri, els que van amb cadira de rodes no tenen dret a vot, i per tant ni al partit que llueix aquest eslògan li afecta, ni les altres formacions tampoc s’hi escarrassen gaire explicant el per què de les coses, sense donar arguments sobre les mitges veritats i les grans mentides escampades. Però és clar, tot això són imaginacions, no crec que pugui passar que cap partit en una democràcia basi la seva campanya en anar en contra d’una part dels ciutadans, i de ser així no crec pas que assolís representació.