“Jo duc una determinada Irlanda amb mi”

Text: Albert Calls  // Foto: Margarida Amengual / ACN
374

‘Llum d’Irlanda’, amb el qual ha obtingut el Premi Carles Riba 2011, és una obra que ha escrit en set anys de feina. L’Irlanda que ens hi mostra és, de fet, el producte de la seva mirada interior. Ha volgut plantejar un joc de miralls per al lector?
Sí, també, però no de manera forçosa. Crec que el llibre es pot llegir com un viatge –literari, mític– per Irlanda, buscant aquella llum que a vegades, des de la distància, ens ajuda a veure millor les coses i, indirectament, a coneixe’ns nosaltres mateixos. Però també, per contrast o per contraposició explícita, el llibre juga amb l’allà i l’aquí. Això permet dir coses de manera indirecta sobre la realitat pròpia i, en darrer terme, sobre un mateix, que és de qui solem parlar els qui escrivim.

S’ha proposat la creació d’un mite literari i nacional, com apuntava Francesc Parcerisas en la presentació que va fer-se del llibre a Premià de Dalt? Un pot pensar en la Sinera-Arenys d’Espriu, però dels temps 2.0.
No tinc aquesta pretensió. Li agraeixo a en Parcerisas la insinuació però em dono per satisfet si s’hi llegeix alguna cosa ben dita o interessant sobre Irlanda, sobre Catalunya o sobre el Maresme –que treu el cap en alguns dels poemes–. És clar que, un cop el llibre és dels lectors i també dels crítics, aquests són lliures de veure-hi o d’imaginar-hi el que creguin, fins i tot coses de les quals l’autor no n’és conscient.

No li preguntarem si ha anat a Irlanda, però la lectura dels poemes va desvetllant gradualment un joc de complicitats que estableix amb el lector. La poesia, com a construcció d’universos literaris complexos, demana un lector més preparat generalment que el d’altres gèneres literaris?
En primer lloc li agraeixo que no em pregunti si he estat a Irlanda. Imagini’s la de vegades que algú li preguntà a Stendhal si havia participat, com Fabrizio del Dongo, a la batalla de Waterloo. O si algú es va atrevir a demanar-li al Dant si realment havia anat al Purgatori i a l’Infern… Pel que fa a la literatura, això no té cap importància, oi? Diguem, doncs, que jo duc una determinada Irlanda amb mi!
Crec que tothom pot llegir de tot i entendre-ho d’acord amb les pròpies capacitats, coneixements o claus que es tinguin. Una lectura feta a una determinada edat mai no ens diu el mateix que feta en una altra: l’obra deu ser la mateixa però nosaltres no.
D’altra banda crec que una bona novel·la o una bona obra de teatre també solen demanar una certa preparació del lector. Però això no ho saps mai: tu escrius i esperes que alguna cosa n’arribarà. En qualsevol cas jo no em tinc per un escriptor difícil i sempre miro d’aplanar el camí i de donar pistes, sense deixar de dir el que vull i fent-ho d’acord amb la meva manera d’entendre l’escriptura.

Com ha explicat, entre els seus referents hi ha els autors anglosaxons contemporanis. En aquest aspecte, quins destacaria entre els seus preferents?
La llista seria massa lllarga i jo pecaria de pedant si digués tots els que recordo…o que voldria que m’haguessin influït, vaja. Però posi-hi uns quants d’anglesos (William Wordsworth, Thomas Hardy, Wystan Auden, Philip Larkin, John Betjeman, Louis MacNeice), sumi-hi alguns d’irlandesos (W.B.Yeats, Patrick Kavanagh, Seamus Heaney). I encara hi pot afegir Leopardi, Milosz, Szymborska, Montale, Frost, Sagarra, Carner….i tots els clàssics xinesos del segles VII i VII…. O sigui, jo només sóc un deixeble o un epígon de tots aquells que m’han precedit i que m’embadaleixen.

El domini de la llengua, essent-ne agosarat o una poètica descriptiva, són virtuts tècniques que Parcerisas destaca del seu recull. En el cas de l’idioma, vostè mateix n’apunta en el poema “El viatger de la llengua” la importància. Però la poesia en català també ha pecat, sovint, d’un llenguatge elitista i llunyà de la realitat. On se situa el seu treball en aquest aspecte? Es pot crear una proximitat amb el lector sense claudicar en la qualitat del fons i de la forma?
La resposta més sincera seria: “No en tinc ni idea”. Ara mateix em ve al cap Salvat-Papasseit, home d’origen humil i de formació autodidacta. Feia una poesia molt sentida amb un llenguatge planer, paraules inventades i una sintaxi heterodoxa. I l’entenia i l’entén tothom. Fins i tot l’estimen. No sé com s’ha d’escriure per arribar a molta gent ara mateix, però segur que s’ha d’escriure bé si vols arribar a algú ara i demà i sempre i que no se’n cansin. El que costa –i ja no depèn de tu– és que un lector es prengui la molèstia de llegir-te per primera vegada. Tu només has de mirar de fer-ho bé.

Després d’escoltar la seva veu poètica, es pot interpretar en el seu posicionament com a autor un cert desengany. Ni Irlanda és el que ens mostren, ni Catalunya tampoc… què ens queda, doncs, la poesia?
No és ben bé això. Tant d’un país com de l’altre se’n poden extreure metalls preciosos… i ganga. Com de la vida. Però quan un pretén escriure coses serioses i versemblants a una certa edat ja no pot ser ingenu. Potser vostè destaca alguns poemes en què li sembla veure desengany o escepticisme –perquè d’això n’hi ha cada dia i no pretenc evadir-me’n– però crec que n’hi d’altres a les antípodes. La poesia no és més que una mica de tot plegat, en uns quants versos i, quan funciona, amb una concentració molt alta de sentit i una forma eficaç.

El Carles Riba ha projectat el seu treball, però és autor d’altres llibres, uns pocs. Hi ha una evolució permanent en la seva obra? Cap a on encararà ara les noves propostes que escrigui?
Pot ser que les coses que publiqui en el futur ja les tingui escrites… No he fet cap llibre que sigui el producte escricte d’allò que acabo d’escriure, de l’estil “aquí teniu els meus últims 50 poemes…” No. Crec que canvio els punts de vista però els temes són fa o no fa els mateixos. Escric, tradueixo, guardo, observo… i, de tant en tant, m’adono que alguns poemes s’ajunten amb d’altres i acaben conformant un llibre mentre que d’altres queden aïllats, a l’espera de companyia. No hi ha pressa perquè tinc la impressió que seré l’autor d’un sol llibre, tan llarg com el temps i les meves capacitats ho permetin.

En la seva tasca editorial, com a impulsor de la col·lecció ‘El Cercle de Viena’, treballa per recuperar els clàssics moderns en català. La nostra cultura està mancada de traduccions de qualitat?
N’hi ha hagut i encara n’hi ha, de bones traduccions, però no tantes com abans. Potser perquè la feina ingent de Proa amb la històrica col·lecció “A tot vent” i després d’Ed. 62 amb “El balancí”, els “Clàssics Moderns” d’Edhasa o un període de Columna ja van abastir el mercat català de la majoria del que anomenem clàssics moderns. Ara, d’inèdits sempre n’hi ha i a “El Cercle de Viena” ja en portem 32 i encara ens en queden! Certament alguns ja demanen noves traduccions perquè els llibres s’esgoten, no es troben i fins i tot la gent desconeix que mai hagin estat traduïts. I la llengua també ha canviat durant els darrers, posem, 50 anys. Però li asseguro que si ara mateix algú volgués llegir els grans clàssics en català no se’ls acabaria.

Vostè mateix fa de traductor. Ja sap que es diu que traduir és una certa traïció a l’obra original. Quan es posa a traduir com afronta la distància amb la llengua i la cultura de l’autor? Quin ha de ser-ne el resultat final?
El resultat final ideal ha ser tal que permeti que el receptor senti –en l’abast més ample de l’accepció– exactament el mateix que sent el lector del llibre en llengua original. Per arribar-hi, cada traductor fa servir el seu camí. Cal sempre una traïció justificada i agraïda, aquella que ens faci creure que l’autor, en cas de saber català, diria: “és això!”

La literatura catalana dels darrers anys sembla molt preocupada per assolir el gran públic, en detriment d’una certa qualitat. És compatible tenir una literatura popular amb una de més elitista, o una es menja l’altra?
En un país normal, sense un Estat que no només no ens defensa sinó que treballa a favor d’una altra llengua i a falta d’un Estat propi que ho faci amb tota normalitat, crec que aquesta pregunta ja no me la faria. Dit això, de qualitat sempre n’hi ha hagut, sempre, sobretot al segle XX. I jo diria que Sagarra era popular, que Pla era popular, que Rodoreda també ho era i que ara mateix hi ha una pila d’escriptors dels quals s’espera la seva darrera obra, que són traduïts, apreciats i, sobretot, llegits. I de literatura en el sentit més de consum també n’hi ha: pensi en tots els anomenats “mediàtics” que pel sol fet de sortir a la ràdio o a la televisió publiquen llibres i els venen. Hi ha de tot.

Tenims bons lectors en català o estem en dèficit en aquest aspecte? La normalització dels darrers anys ha estat efectiva, té fonaments sòlids?
Cregui’m que no ho sé. N’hi ha molts, de lectors, però sempre em sembla que són pocs. Tinc la impressió que el coneixement del català és molt ampli però més passiu que actiu. Tothom el pot entendre però només uns quants es posen a llegir-lo. El context acomodatici al castellà tira molt. I després hi ha una gran majoria que no llegeixen gairebé res: diaris esportius i/o revistes del cor.

Per tal que el treball d’un autor sobrevisqui al pas del temps, què ha de tenir?
Crec que bàsicament ha d’estar ben escrit i ha de tenir alguna cosa intransferible, que l’identifiqui i el faci diferent de qualsevol altre; ha de ser bo: perquè la història ho demostra. Pot ser que d’algun de bo no se’n recordi gairebé ningú però el que és segur és que, els dolents, els ha oblidat tothom. Ja no sabem qui eren… i prou feina tenim a recordar els bons, oi? Ara, no sabria dir-li quan un autor és bo o no ho és: es redueix a una impressió que tens –“aquest és tan bo que perdurarà… aquell està bé però potser que no vagi més enllà dels seus coetanis”–. La línia divisòria la marcarà el judici del futur i allà no hi ha estat ningú que ara sigui aquí.

COMPARTIR