Amb la novel·la Tot el soroll del món fa el pas de la poesia a la narrativa, un pas que ha tardat molts anys a donar. Per què?
No se sap gaire que les meves primeres passes literàries van ser com a narrador. De fet, als quinze anys guanyo un premi -per cert, un bon record és que en Vázquez Montalbán formava part del jurat- amb una narració llarga. Ara bé, en aquella època, la poesia em va captivar i vaig decidir bastir un món literari a partir de la creació lírica i de la reflexió sobre la mateixa literatura, i d’aquí la meva feina també com a assagista i articulista. Quan vaig publicar La pèrdua (1987) un editor em va demanar per què no feia novel·la. “Als quaranta anys” li vaig respondre jo. Doncs, bé, això és el que he fet. Per a mi, la novel·la és un gènere sobretot de maduresa on l’experiència vital i la literària esdevenen cabdals, i he intentat ser coherent amb el pla que vaig definir.
Vostè és essencialment poeta i no renuncia a ser-ho en la seva novel·la. Se sent còmode en el nou registre. Hi continuarà treballant?
Cada cop estic més convençut que per fer novel·la cal una consciència poètica. No dic ser poeta, però sí generar una tensió poètica en el flux narratiu. I veig que això és el que estan declarant alguns del novel·listes nord-americans més destacats del moment, i no cal dir que és el que reflecteixen obres com la de Murakami, per exemple. Posseir consciència poètica en novel·la significa acceptar obertament el repte de la creació d’un estil propi. I m’he sentit molt més còmode del que m’esperava en el nou registre. De cop, m’he vist amb molta llibertat per abocar-hi la meva experiència literària i humana. La veritat és que m’agradaria seguir per aquest camí que em permet créixer com a escriptor i assumir el repte d’arribar a públics molt interessants que, dissortadament, no són lectors habituals de poesia.
El procés de treball de la novel·la i el temps per fer-la quin ha estat?
Entre el 2004 i el 2005 vaig decidir dedicar mitja jornada a la creació de la novel·la. Tenia una idea que em servia com a punt de partida. D’aquesta manera, em vaig posar davant l’ordinador i quina va ser la meva sorpresa quan em vaig posar a escriure una història que no havia previst. Una història que em duia al cor del Carib. Jo em deia a mi mateix que no podia ser possible. Llavors vaig recordar que el 2002 havia anat a la República Dominicana per descansar i començar una novel·la. Vaig buscar en la meva biblioteca i, efectivament, vaig trobar el quadern que m’havia endut aleshores. Ara bé, tot el que hi havia escrit era la paraula “Novel·la”. Per tant, resultava clar que l’havia estat creant interiorment. En un any havia enllestit la primera redacció. Però jo sóc partidari de deixar reposar la literatura, com si es tractés d’un vi del que esperem el millor sabor, sense presses editorials. Això m’ha permès corregir amb lentitud el que vaig escriure amb intensitat i, s’ha de dir, amb molta passió. Vivia cada escena de la meva novel·la com si fos una pel·lícula que estigués visionant.
El ressorgiment de l’amor, l’escenari de la República Dominicana, la cultura, el canvi personal… grans temes que vostè encaixa. Què ha volgut donar-li al lector en la seva obra?
En primer lloc he volgut oferir al lector una novel·la d’amor. Crec que aquest sentiment és el que millor defineix l’ésser humà i les seves expectatives, de manera que he volgut explicar com un home, que de jove ha perdut la seva dona en circumstàncies molt dures, es refà a partir d’una nova relació amb una altra dona. Per passar després a un altre tema amorós que no explico per no revelar secrets de l’argument. En segon lloc, és una novel·la de viatge (de fet, l’acció passa durant l’espai d’unes vacances a República Dominicana i a Haití) que planteja el mateix viatge com una metàfora de la vida. Els meus personatges són a primer cop d’ull turistes més o menys acomodats, quan en realitat han d’assumir la seva condició de nàufrags en l’illa on es troben per tornar a començar. D’aquí que Tot el soroll del món posi de manifest la necessitat de reiventar-nos, i de generar noves oportunitats per a la nostra vida. I així arribem a un tercer punt: la novel·la planteja una visió de la complexitat del món en què vivim, i que massa vegades podríem resumir com un gran soroll. D’aquí la metàfora del títol: allò que ens envolta pot arribar a ser un gran soroll pertorbador del qual ens hem de protegir amb el silenci del nostre interior. Finalment, he intentat fer una novel·la d’una gran acció en les emocions que senten els personatges i que intento que comparteixi el lector, de manera que s’incrementa el ritme de lectura a mesura que s’avança i s’acaba gairebé com el pas de l’huracà que descric.
L’amor, el pes de la mort i la recerca de la felicitat, són els grans temes de fons. L’experiència vital de Francesc Bertran, el protagonista, és en definitiva la de molta gent en circumstàncies similars? Bertran és, en certa manera, un arquetip?
Crec que Francesc Bertran representa molts dels valors del nou home del segle XXI. No és dogmàtic, però sap dues coses: que en la complexitat de la vida i del món no tot s’hi val, i que la sensibilitat és una guia extraordinària cap a les actituds que han de forjar després les nostres decisions personals i col·lectives. I aquí trobem un dels punts importants de l’obra: la tendresa masculina, un valor molt oblidat que jo hi reivindico. En certa mesura, el que viu en Francesc és el que viu la major part de persones en la nostra societat: la soledat, una soledat que es vol amagar massa per la cultura de l’entreteniment. El protagonista decidirà buscar la felicitat a partir d’una segona oportunitat perquè creu en l’amor i en l’harmonia que genera al seu voltant.
Quins són els seus referents literaris que podem trobar en aquesta obra?
Jo em sento un escriptor humanista i, en aquest cas, és molt important la figura d’un dels pares de l’humanisme modern: Francesco Petrarca. En un moment de crisi interior després d’haver perdut la seva estimada Laura i els seus punts de referència, Petrarca va escriure un llibre extraordinari: Secretum, en què parla de la necessitat de la vida com a reinvenció. I, en aquest sentit, lligo els referents amb La vita nuova de Dante, ja que és la vida renovada la que triomfa. Després hi podem trobar molts homenatges literaris que van des de Mercè Rodoreda al Realisme Màgic americà. Ara bé, un dels aspectes que em sembla més singular és l’atenció a la nostra literatura de l’exili americà. El lector hi podrà advertir homenatges a autors com Vicenç Riera Llorca o Pere Calders. I també molts moments humorístics…
L’art és present a la novel·la de forma molt clara. Què vol manifestar amb aquest enfocament?
L’art és una de les expressions més nobles de l’esperit humà. Seguint els clàssics, diríem que ens acosta als déus. Per això, en Francesc quan se sent ferit per la vida es tanca en el que anomeno la “síndrome de la tortuga”, és a dir, dins una closca que li permet resistir els embats adversos. Aquesta closca està constituïda entre altres coses per l’amor a l’art i a la música. Jo crec que el món és un llibre obert que cal llegir: des de l’alfabet dels llibres als signes dels vents, tot passant per les imatges dels quadres o les cadències de les músiques. Quan més codis coneixes, més pots comprendre aquest món que ens ha tocat de viure i formar-ne part. En Francesc aprèn a Quisqueya -el nom que els indígenes donaren a l’illa- entre altres coses això: a sortir de la seva closca per tornar a veure el món i a creure en el món.
L’escenari al Carib i la natura són presents a la història. Per què busca aquest espai per a la novel·la?
Al llarg dels anys, he realitzat diversos viatges a aquella zona del planeta per motius personals o culturals. Sempre m’ha fascinat i, encerta mesura, la novel·la resumeix diverses experiències que hi he viscut: des de l’espera d’un huracà a l’emoció de recórrer espais cartografiats per la nostra literatura d’exili; des de la bellesa del mar a ballar sota les estrelles seguint el ritme del merengue haitià; des de fer una conferència a observar la precarietat d’Haití i a valorar el treball d’ajuda humanitària que s’hi fa, sovint amb molt pocs recursos… En certa mesura, la novel·la vol ser un homenatge al Carib, a la seva llum, a la seva gent i a la seva literatura, a partir de la República Dominicana i Haití.
L’art, la literatura… ens ajuden a viure?
No crec que l’art sigui superior a la natura. Això és un somni humà, molt bell, però un somni. Ara bé, l’art és una de les formes que la natura té per expressar-se a través nostre, i això sí que és transcendent. I, des d’aquesta perspectiva, l’art ens ajuda molt a viure, ja que destaca els nostres valors creatius i de comprensió de la realitat i de la nostra realitat. L’art i la literatura ens proporcionen instants d’eternitat enmig del soroll del món.
