Fa anys, just acabat el batxillerat i per la precarietat familiar, em vaig embarcar en una aventura travessant fronteres d’alta perillositat, per arribar a Europa. Recordo vivament el fred extrem en el desert, la soledat i la incertesa, les baralles, la pols en l’atapeït camió, la calor sufocant al campament improvisat a Al Aaiun dels traficants d’humans, la set, la fam, el terror de les onades, la mort d’amics i familiars al desert, al mar.
Vaig pensar en els últims moments a casa –els tres germans dormien junts, en un racó per evitar la pluja. Es van aixecar, vaig tocar els seus caps. La meva mare va resar. Tots van plorar. Veuré una altra vegada la meva família? Arribarem o morirem? Aquestes preguntes em feia. Per a nosaltres el “paradís” significava estudiar, arreglar goteres, pagar estudis a la família, evitar la fam, casar-nos, tenir fills, un cotxe… Però el repte del somni europeu és cada vegada més gran i, amb les expectatives frustrades, el lògic és tornar, però ningú està disposat a enfrontar-se amb les mans buides a una família que ha venut el seu últim tresor pensant que tot canviarà en arribar a la terra promesa. Aquest “deute”, que un porta com a cadena al coll, et condemna a aguantar la presó, a furgar en les escombraries, a assumir un sou miserable i, si cal, a vendre droga.
Les divises per ajudar als països d’origen, però van venir l’atur, retallades, fins excloure els “il·legals” del sistema sanitari. Els mitjans informatius no comenten els efectes de la crisi en els nostres països, allà la crisi és constant. Els països industrialitzats són el 20% de la població mundial, però consumeixen més del 70% dels béns, una desigualtat vergonyosa. Informes de l’ONU ho denuncien, però cauen en oïdes sordes. La culpa, com a còmplices, la compartim tots.
A Gàmbia, el meu país, la crisi ha fet efecte: el preu d’aliments bàsics –arròs, sucre–, puja sense parar, cases a mig construir, abandonament d’estudis dels que depenen d’un familiar a Europa, dones i fills cansats d’esperar al marit, al pare…
Ignoro com sortir d’aquest atzucac, però no cal perdre l’esperança, sinó reflexionar i humanitzar les nostres relacions. Històricament la relació humana s’ha basat sovint en l’engany, l’explotació. La falta de respecte, aquest ànsia de poder i de diners, és la raó de matances, de l’esclavitud, els sous miserables quan les empreses generen milions, dels enganys hipotecaris. Això ens fa insensibles als alts nivells –evitables– de mortalitat infantil, ens fa descuidar el futur dels nens, el benestar dels majors, lliurar guerres. I els botxins gaudeixen d’impunitat i donen lliçons. És hora de construir una societat nova, que canviï profundament la nostra manera de tractar les persones.
Des de la punxada de la bombolla sentim una infinitat de termes econòmics: ajust estructural, banc dolent, retallades pressupostàries, política d’austeritat, prima de risc, etc. No entenc res, malgrat l’esforç de l’economista català Xavier Sala i Martín per explicar els termes, però sé que la sortida de la cruïlla passa per valorar l’ésser humà. Urgeix la necessitat de revitalitzar la ideologia de l’enginyer i acadèmic català Pere Duran Farell: “el primer han de ser les persones”.
