En aquestes pàgines, és molt saludable fer com l’orquestra del Titànic i ocupar-se, mentre al nostre voltant el vaixell naufraga, de la filosofia, la literatura o l’art. No obstant això, també cal, de tant en tant, ocupar-se de coses més prosaiques, com els motius pels quals la primera potència del món ha triat com a president Donald Trump, per què creixen els extremismes a tot Europa o, com a resum de les dues coses anteriors, dels motius del creixement imparable de l’antipolítica.
L’antipolítica es podria considerar un fenomen transversal, que afecta tant els que tenen valors o conviccions de dretes, els que els tenen d’esquerres o els que no en tenen de cap mena. Es caracteritza per la convicció que els polítics, en termes generals, no només no fan res per solucionar els problemes, sinó que, amb les seves accions, els empitjoren. És un judici molt dur, perquè equival a dir que la nostra classe política està colonitzada per una sèrie d’individus que, o bé no tenen la preparació intel·lectual desitjable, o bé han decidit que, atès que molts dels nostres problemes no tenen una solució fàcil o immediata, el millor que poden fer és mirar de no sortir-ne malparats. S’apliquen a si mateixos allò que deia el gran economista John Maynard Keynes: “A llarg termini, tots nosaltres serem morts”.
Un dels casos més flagrants, i de més actualitat, d’un problema abordat des del simplisme i la demagògia és el de l’habitatge. Atès que l’administració pública és incapaç de proporcionar als ciutadans de menys renda un parc d’habitatge a preus assequibles, s’opta per aprovar una llei que, d’entrada, sona bé: regulació dels preus màxims de lloguer, prohibició de desnonaments, obligatorietat de prorrogar els contractes quan arriben a la seva fi… L’esquerra radical proclama entusiàsticament que, per fi, s’apliquen les seves receptes intervencionistes, i no serveix de res que els experts alertin de les conseqüències d’una regulació tan punitiva. En pocs mesos, com ja advertien aquests, l’oferta de pisos de lloguer es redueix dràsticament, aquell qui té un pis el tanca a pany i forrellat o el ven, de manera que tots els que busquen pisos de lloguer constaten que, un cop més, han estat enganyats per una retòrica buida de grans promeses incomplertes.
L’habitatge és només un exemple, però n’hi ha molts més. En educació, per no enfrontar-se als sindicats de docents, els polítics no afronten debats de fons, com la preparació pedagògica dels professors o els horaris a les aules, fets a la seva mida, no pas adaptada a les necessitats dels nostres adolescents.
L’esquerra proclama que la qüestió de fons és el “relat”, que hi ha una conxorxa del capitalisme en contra seu. El cert, però, és que també des de l’esquerra es recorre al populisme i a la demagògia, en la mateixa mesura que ho fan les formacions conservadores. La diferència és que, davant d’una esquerra que renya, alliçona i amenaça, la dreta contraataca amb una retòrica individualista, de triomf i poder, que té alguna cosa de nietzscheana, i que resulta molt més atractiva, sobretot per als més joves, molt menys ideologitzats i amb moltes ganes de fer foc nou. En la mesura que les classes mitjanes veuen com els partits socialdemòcrates viren cap a l’esquerra radical, el gran pacte posterior a la Segona Guerra Mundial, basat en la complicitat d’àmplies capes de la població, s’esmicola. Quan no en quedi res, no s’hi valdrà culpar-ne els Milei, Musk o Trump de torn. Caldrà preguntar-se per les responsabilitats polítiques dels que, triomfadors a curt termini, potser llauren el terreny d’una derrota futura sense pal·liatius.
