Diem que l’estiu és temps de desconnexió. Platges plenes, passejos a la vora del mar, sobretaules que no s’acaben mai i tardes que sembla que van més a poc a poc. Però la veritat és que molts arribem a les vacances sense haver desconnectat de res. El mòbil segueix a la butxaca, les notificacions continuen arribant i les xarxes ens segueixen fins i tot amb els peus a l’aigua. I aquí ve la pregunta: sabem descansar de debò, o només hem canviat el sofà de casa per una gandula a la platja?
L’economia de l’atenció
L’historiador nord-americà Graham Burnett té una manera ben gràfica de descriure el que fan les grans plataformes amb nosaltres: en diu “fracking humà”. De la mateixa manera que s’extreu petroli del subsòl, aquestes plataformes extreuen la nostra atenció i la converteixen en diners —publicitat, dades, el que sigui que es pugui vendre. Perquè el negoci de les xarxes socials no és vendre’ns res directament. És aconseguir que hi passem el màxim de temps possible. Cada notificació, cada vídeo que apareix tot sol, cada actualització del feed, tot està dissenyat amb un sol objectiu: que no marxem. L’atenció, avui dia, val diners. Molts diners.
Un problema que no és només del mòbil
Sovint en parlem com si fos un tema purament tecnològic, però el fons de la qüestió és cultural. Tenir informació disponible les 24 hores ens està canviant la manera de llegir, de recordar, fins i tot de pensar. Hi ha estudis que apunten a una pèrdua progressiva de la capacitat de concentrar-nos, amb un augment clar de la dispersió mental, sobretot entre els més joves. I el problema no és només quantes hores estem connectats, sinó tot el que deixem de fer mentre ho estem. Llegim menys a fons, parlem menys estona seguida, pensem menys. La memòria ja no funciona connectant idees entre elles: ara és simplement preguntar-ho a Google, a una app o a un assistent virtual quan ho necessitem.
Les platges del Maresme com a espai de resistència
És en aquest context que llocs tan senzills com les platges del Maresme agafen un altre sentit. No perquè allà no hi hagi tecnologia —és clar que n’hi ha—, sinó perquè encara hi ha marge per recuperar una atenció que no estigui trencada en mil bocins. Caminar vora mar, llegir sota el para-sol, parlar sense pressa o simplement mirar l’horitzó: són coses que costen d’encaixar amb la immediatesa digital. Són moments en què deixem de banda la productivitat i hi tornem a ser, de debò, presents.
Una qüestió també democràtica
La inquietud de gent com Burnett va més enllà del benestar de cadascú. Saber concentrar-se, recordar i relacionar idees no és només bo per a un mateix: és la base del pensament crític. Quan l’atenció es trenca constantment, costa molt més entendre problemes complexos, contrastar el que ens diuen o formar-nos una opinió pròpia.
Per això el debat sobre xarxes socials, intel·ligència artificial i salut democràtica torna una vegada i una altra. Les tecnologies digitals ens donen coses extraordinàries, sí, però també obren preguntes incòmodes sobre com es genera, es reparteix i es consumeix el coneixement.
Cap a un nou equilibri
La sortida, probablement, no és rebutjar la tecnologia ni idealitzar un passat sense pantalles que tampoc era perfecte. El repte és un altre: aprendre a guardar-nos espais d’atenció que continuïn sent només nostres. Aquest estiu, les platges del Maresme poden ser alguna cosa més que un lloc on anar de vacances. Poden ser un recordatori que encara hi ha moments que no necessiten ni notificacions, ni algoritmes, ni recomanacions personalitzades. Potser desconnectar de debò no és apagar el mòbil unes hores. Potser és recuperar la capacitat de mirar el mar sense sentir aquell impuls de mirar què passa a la pantalla.
