‘Mare batec’, de Rosa M. Arrazola

Text: Marta Pérez Sierra
239

Tots els somnis de les noies que creien en l’amor, per sempre en un taüt, van haver d’empassar-se el dolor. ‘Tota la vida és / un hivern de taüt / desesperat’.

Amb la força poètica i la valentia, que caracteritza a la poeta Rosa M. Arrazola, assumeix en els seus versos tot el dolor de les mares víctimes d’un poder feixista, repressor i inhumà. Arrazola és a Mare batec (Voliana, 2020) la veu de les dones que ‘encara pareixen el seu fill’.

Van robar la dignitat de cada una de les dones i la dels seus fills, el buit, al rostre i al ventre, plasmat per en Ramon Ballesté a la portada amb rodones blanques. Sense identitat: la por i el dolor.

Primer van ser les dones a les presons. ‘La que es deia Carmeta / Irene o Isabel / i la 12, la 90 o la 103′. Dones que per a ells eren menys que res, les violaven i els prenien el fill. ‘I quan volia ser-li mà i mot calent / li van dir que s’havia fet de vent’. Després la repressió, el càstig, es va centrar en dones que no eren ben vistes per l’Església catòlica, dones solteres a qui se’ls pren el fill impunement, “dones roges” que segons ells, no estaven preparades per criar els seus fills. ‘Una església corrupta / els dibuixava portes de ciment / on naixien mortes’. Anys després es converteix en pur negoci, crueltat justificada amb idees i creences d’una societat malalta que sostenia que el fill robat estaria més bé en mans de burgesos adinerats addictes al regim ‘perquè la seva pàtria “grande y libre” / li atorgava la força i el respecte’. Una moral falsa de màniga ampla pels que eren dels seus. ‘…la miserable escanyapobres, / que robava fills’.

Arrazola es posa a la pell d’aquestes dones amb sensibilitat i força, i les imagina ja per sempre amb la placenta dins: ‘Torna a esquerdar-se aquella panxa / i la placenta que encara la duu’. Després del part una dona ha de deslliurar la placenta, si no s’expulsa bé hi ha risc d’infecció i mort. Quina imatge més potent!

Les martingales d’aquesta farsa eren vàries, ‘El fetus era un negoci de catòlics fers’.  Tots hem llegit sobre el tema o ho hem vist en documentals o pel·lícules, ja ha passat, ja no tornarà a passar. ‘Milers de fulls de defunció / descriurien les otitis maleïdes’. Però no està resolt, només arxivat. És una ferida oberta que cal denunciar com fa Rosa M. Arrazola i seguir lluitant per aconseguir un món lliure.

M’esgarrifo de pensar que els meus fills nascuts en una clínica privada cap el 1980 podien haver estat un d’aquest nens robats, creia que era una broma el “Vigila que no te’l canviïn”. Encara m’esgarrifo més en saber que hi ha homes i dones, avui, sí, encara avui, que no saben qui va ser la seva mare perquè l’únic que tenen d’ella és una devastadora i falsa carta on la mare li diu que no l’estima. I penso en la mare, la ‘mare batec’, encara amb el ventre calent i inflat, que li ensenyen de lluny un nen mort, tret del congelador, un attrezzo més d’aquesta dolorosa i roïna farsa. ‘No hi hauria cadències, ni ordre, ni aire / ni coses felices, ni poemes’. Per sempre més el fill esdevé només un nom ‘aromat de maragda / i esperança turquesa’. Mort i vida acotxada des dels versos denúncia d’una poeta compromesa que ens descriu crueltat i tendresa, ofec i esperança, dones que per sempre més sentirien com els puja la llet i el mugró esclata de vida sense llavis de nadó que el xuclin, pits que tota la vida, ‘serien plens de llet per a ella’. Per a elles només ‘el bressol de l’aigua’ mentre esperen l’impossible.

‘I encara són els mateixos
que fan forats…’

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí