No vaig néixer per ser gata de carrer de Vilassar de Dalt. Ni tan sols vaig néixer aquí. Soc filla d’un poble de la Costa del Maresme. Les primeres setmanes de vida vaig ser feliç al costat de la mare i dels meus germans i germanes, però un dia ens van agafar i ens van abandonar en un descampat.
Aviat aquell lloc es va convertir en casa nostra i gràcies a l’ajuda de les voluntàries de l’associació del poble, que ens portaven menjar cada dia, vam sobreviure dignament.
He viscut gairebé tota la vida al carrer, no conec res més, i us puc assegurar que no és gens fàcil. A la colònia ara som cinc gats, però havíem arribat a ser-ne 12. La dura vida al carrer passa factura. Jo ara ja tinc 10 anys, tot un rècord al carrer, on la mitjana d’edat és normalment d’uns sis anys. Em falten algunes dents, tinc problemes de ronyons i ja no soc tan àgil com abans, però encara tinc ganes de viure.
He sentit parlar a les voluntàries que aviat tindrem un refugi on podrem anar les més veteranes, on passar calentones les fredes nits d’hivern i rebre les cures que necessitem mentre esperem marxar d’aquest món, una casa d’acollida o una família per a sempre.
No tots els gats de carrer ho necessiten, però a mi em faria molt feliç, per fi, tenir una família i passar els últims anys de la meva vida envoltada d’amor. A veure si ens fan una bona propaganda a això que anomenen xarxes i ens troben una llar ben bonica. El refugi serà el primer pas per complir el meu somni.
Mentrestant, seguirem passant els dies al carrer, dormint al ras, vigilant els cotxes que passen a tota velocitat pel costat del descampat i esperant l’arribada de les voluntàries per rebre quatre carícies i una llauneta.
Més informació a: https://aprodega.wordpress.com/
Associació defensora de gats de carrer Vilassar de Dalt
