Neus Martín Royo exposa la seva obra plàstica a la coneguda Sala Parés, de Barcelona, fins al 24 de febrer. La mostra de quadres, ‘Objectes perduts’, va acompanyada d’un catàleg amb textos fets per a l’ocasió per l’escriptor maresmenc Rafael Vallbona. En reproduïm dos dels cinc que es publiquen.
Interferències
-Aquest cafè està fred.
-Doncs posa’l un moment al microones.
-Ja saps que no m’agrada el cafè rescalfat.
-Doncs fes-te’n un altre.
-No tinc temps. Tinc una reunió a les nou en punt i ja faig tard.
-Pren-te un cafè al bar de baix.
-En aquell antre? Què vols, que m’agafi un mal de ventre?
-Es veu t’has llevat amb el peu esquerre avui.
-I tu t’has llevat tan impertinent com sempre.
-Si estàs de mala lluna és cosa teva, a mi no m’hi fiquis.
-Ja. Prou que ho sé que no vols que et fiqui res.
-M’ho prenc com una indirecta, o és un dels teus jocs de paraules sense gràcia?
-Tu mateixa. Ja saps de què parlo. O ho hauries de saber.
-Au, ves-te’n a passeig i no m’atabalis.
-Ves-te’n-hi tu, i emporta’t a la teva mare de passada. I no torneu en deu dies. O millor mai, què coi.
Es va fer un silenci llarg i tens.
Ell va engegar la ràdio mimèticament, com feia cada matí i l’aparell va parlar de coses absurdes relatives al temps i a la informació esportiva.
Es va beure el cafè fred d’un glop, va posar-se l’americana, va prendre la cartera de pell que ella li havia regalat, li va dir adéu sense cap èmfasi i va baixar les escales de tres en tres fins el pàrking. Dos minuts més tard es va submergir en el trànsit matinal i en les coses de la feina.
Aquell vespre van anar sopar al Tickets. Al pis amb vistes al 22@ van mirar una pel·lícula europea molt avorrida mentre bevien bourbon amb gel en gots Riedel. Abans d’apagar el llum tots dos van coincidir que havien tingut un bon dia.
El perímetre d’intimitat
Esperava algú que trigava en arribar. L’inquietava haver d’esperar. I la sensació de sentir-se observat en el seu desfici per alguna de les tres o quatre persones que ocupaven les altres taules del bar encara el neguitejava més.
Jugava amb la cullera del cafè provocant una dringadissa tensa en fer-la picar amb la tassa trencant el silenci del local, estrany en aquelles hores, una banda sonora encara més anguniosa per aquella espera absurda. Evitava fixar la mirada en la porta d’entrada a l’establiment per no donar una major sensació d’estar nerviós; però ho estava, i molt.
-Esperes algú?
Va aixecar la vista del pòsit de cafè de la tassa, un punt on havia intentat diluir sense èxit la tensió del moment, i la va veure. Era una noia jove, no gaire alta, amb unes notòries corbes sota la brusa, cabellera curta i rossenca, somriure franc, fins i tot una mica divertit, i unes ulleres de pasta que li atorgaven un interès afegit; una dona d’aquelles que agraden més conforme es van mirant. Per la manera com l’havia abordat podia fer l’efecte que, o li anava a demanar alguna cosa, motiu pel qual havia d’estar alerta perquè es podia tractar ben bé d’una estafadora, o li anava a oferir els seus serveis, i llavors es tractava d’una prostituta. Però no feia cara ni d’una cosa ni de l’altra.
Li va llegir el pensament.
-No tinguis por que no et penso ni robar ni violar, va dir-li amb un somriure ample que li va dibuixar una cara excessivament rodona.
-Llavors?
-Només busco algú amb qui compartir un cafè. Estar sol en un bar un dia de pluja és d’una crueltat terrible. I tu i jo ho estem, oi?
-Bé, jo estic esperant algú.
-Jo també, però no crec que vinguin cap dels dos. Plou massa per sortir al carrer. Puc seure?
Era massa tard per dir-li que no, sense saber com, aquella jove de nom desconegut havia envaït sense remei el seu perímetre d’intimitat. I ara que s’havia assegut i tots dos es miraven als ulls, va tenir la sensació que la delicada línia roja que havia teixit durant anys al seu voltant per evitar que ningú se li acostés prou com per arribar a no poder suportar la seva absència, s’estava fonent com el sucre al fons de la tassa.
Van demanar dos cafès. Va seguir plovent i ningú no va entrar al bar. El temps passava.
