On comença la Gessamí Boada, la cantautora maresmenca que emociona amb les seves cançons

Text: Gemma Ponce  // Foto: Alísia Rey
143

La Gessamí Boada (Mataró, 1989) ens obre les portes de casa seva i fem l’entrevista al costat del piano, l’instrument que l’acompanya des dels set anys. Va ser aleshores quan va insistir als seus pares per aprendre a tocar-lo i, anys més tard, és el seu millor aliat per fer el que més li agrada. Va estudiar Traducció i Interpretació, però ha acabat dedicant-se a la seva passió: la música. Amb un estil delicat i dolç, en harmonia amb el seu nom, el 2018 va debutar amb l’àlbum “White flowers” i el 2020 es va consolidar amb “On començo jo”. Dos discos amb què ha crescut, personal i musicalment, i que l’han empès a preparar un tercer.

Com va arribar la música a tu?

Va arribar ja des d’abans de néixer. De fet, la meva mare sempre m’explica que em cantava cançons quan era a la seva panxa. També el meu pare sempre ha escoltat moltíssima música a casa, al cotxe, on sigui. Tant la meva germana com jo hem nascut des d’un entorn molt musical des del plaer, no des d’una obligació d’estudiar-lo perquè els dos no són músics professionals, però sí que des de petites ja ens van apuntar a fer sensibilització musical. Sempre han sigut molt conscients que la música et pot ajudar molt a la vida. Em vaig enamorar del piano quan tenia set anys i vaig insistir perquè m’apuntessin a classes i allà va començar més seriosament el meu viatge.

Vas començar tocant el piano. Com et vas atrevir a cantar?

De fet, vaig deixar els estudis musicals amb 15 anys i vaig anar a la universitat. Quan estudiava traducció vaig fer un Erasmus a París i em vaig apuntar a un curs de cant per distreure’m. El professor em va animar moltíssim a seguir, deia que tenia qualitats per poder ser cantant. Va ser el primer cop que algú em va dir que podia ser una possibilitat i quan vaig tornar a Barcelona vaig decidir anar a totes.

De cantant a cantautora. Les teves lletres són molt íntimes i introspectives. En què et bases per aconseguir aquesta connexió a les cançons?

He fet un viatge molt des de fora cap endins. Al principi escrivia cançons més sobre els altres i reflexions sobre la vida més filosòfiques. Encara ho faig, però cada cop ho intento portar més al que hi ha realment dintre meu, què sento, què puc expressar amb paraules que pugui arribar a l’altra persona també, que aquella persona que estigui escoltant les meves cançons es pugui emocionar.

M’agrada molt quan en els meus concerts la gent em diu que l’he fet plorar, ho trobo una cosa bonica, que normalment ho tenim associat com a negatiu, però en realitat és bo que surtin les llàgrimes.

El 2018 vas presentar el teu primer disc: “White flowers” i el 2020 “On començo jo”. Has crescut del primer al segon?

Vull pensar que sí. Ara estic creixent encara més, fent el tercer disc. Sempre intento que hi hagi colors diferents, anar sumant coses i experimentant. La música evoluciona, com les persones. Ens fem grans i crec que això s’ha de reflectir també en la música, i no quedar-se encallats en una sola cosa.

Has tret alguns singles, però optes més pel disc. Per què?

Per com he crescut té molt de sentit fer discos, fer una cosa global. Al final és un gaudi escoltar un disc sencer mitja hora. M’encanta escoltar els discos de dalt a baix, és una experiència fantàstica i crec que el públic es mereix poder continuar sentint això. Però també m’agrada escoltar cançons soltes, i vaig treure “Dust in the sky”, escrita durant el confinament i gravada a casa perquè creia que havia de treure aquesta cançó, però no l’he posada al disc perquè no tenia sentit.

Apostes per un estil de música independent. És més difícil?

Crec que a Catalunya hi ha un circuit per la música d’autor, reduït, tot i que hi és. Cada cop tinc més clar és que hi haurà llocs on no arribaré si faig aquesta música, però valoro els punts positius i negatius. Per mi, ser coherent amb la música que faig i com la sento crec que és més important que poder arribar a milions de persones o ser una artista internacional, que crec que això no va amb mi. Potser fa deu anys hauria pensat que m’agradaria, però cada cop toco més de peus a terra i vaig fent el meu camí. Tampoc vull anar a realities, perquè crec que no quadra amb qui soc jo.

Dins del món de la música, el 2021 les dones van ser només en un 19% caps de cartell en els festivals catalans. On són?

Són al mateix lloc que els homes, però no es veuen. No s’hi aposta, per por, no estem acostumats al fet que hi hagi dones i creiem que la gent no hi anirà. És com el futbol, ara hem descobert que sí les dones sí que saben jugar a futbol. Si les nenes veuen a una dona tocant la bateria, pensaran que és possible.

Falta molta educació, a les escoles de música cal fer pedagogia. Les dones desapareixen, jo era l’única al meu curs a l’ESMUC, era la cantant. Falta que hi hagi la possibilitat de poder-ho fer, perquè talent en tenim tots, tant homes com dones.

Fa poc has fet concerts a escenaris maresmencs. Com és tocar a casa?

Em sento molt a gust al Maresme. He viscut a Mataró, a Alella, al Masnou i ara soc a Montgat. Sento que se’m cuida.

Acaba la frase: “La vida al Maresme…”

La vida al Maresme és mar, llum, música… és casa.

COMPARTIR