Molts conflictes del segle XIX i del segle XX —per no anar més enrere— s’han abordat dins el que s’ha definit com a antagonisme: la idea que qui no pensa com tu és l’enemic. Així, la política es divideix entre amics i enemics, sense espai per al debat, el diàleg o la negociació. Tant la fi de l’Antic Règim i la revolta contra l’aristocràcia com la lluita de classes que ha de portar al comunisme responen a aquest marc mental. El jurista Carl Schmitt va dur aquesta visió a l’extrem des de l’Alemanya nazi, i va donar fonament teòric i legal al règim: la supremacia del Führer sobre la llei, l’abolició de l’estat de dret liberal i la lògica del nosaltres (el poble ari) contra ells (jueus, comunistes, homosexuals, etc.) en són el resultat més dramàtic.
A finals del segle XX, Ernesto Laclau i Chantal Mouffe proposen reconduir les diferències polítiques de les tradicionals dinàmiques destructives cap a d’altres de més constructives. El seu agonisme es distingeix de l’antagonisme en el fet que l’altre deixa de ser un enemic per esdevenir un adversari, i el conflicte es tradueix en diàleg i negociació dins de les diferents institucions democràtiques —parlaments, partits, sindicats, mobilitzacions ciutadanes, etc— fins a aconseguir equilibris temporals de poder i significat, que anomenen hegemonia. L’agonisme, doncs, no pretén acabar amb el conflicte: ben al contrari, és productiu com a motor de canvi i progrés, sempre que estigui ben canalitzat institucionalment.
On som ara? Probablement en una cruïlla de camins, amb opcions profundament divergents.
Per una banda, pensadors com Jürgen Habermas defensen que la raó i la ciència ens han de fer capaços de superar el conflicte, seure a parlar —a deliberar— i acabar posant-nos d’acord —assolir el consens. Iniciatives que van des de la política basada en evidències científiques fins a la concurrència d’actors en processos de participació ciutadana comparteixen gran part d’aquesta filosofia. Per una altra, tenim un franc retorn a l’antagonisme —la polarització— amb un clar decantament cap a la distinció entre amics i enemics, molt lluny de les posicions en clau d’adversaris amb qui construir a partir del conflicte. La crítica als primers és que és un posicionament ingenu, que les persones ni som tan racionals ni podem dedicar tant d’esforç a assolir el consens, i que la realitat “no funciona així”. La crítica als segons és que nega la naturalesa humana com a animal social, que ens condueix a la llei de la selva i que, en el límit, ens aboca a l’extinció davant la importància d’alguns reptes globals.
És possible que siguin visions irreconciliables. Però és possible que no. És possible que l’únic desllorigador sigui anar enrere en la presa de decisions, i situar el conflicte no en les solucions, sinó en les diagnosis. Hauria de ser possible distingir entre quines qüestions representen drets de les persones, i quines són simplement interessos. Legítims, però interessos, no drets. L’habitatge, per exemple, és un dret. Així ho reconeix l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans o el 47 de la Constitució espanyola. Fer diners amb l’habitatge, no obstant això, és un interès, però no està recollit enlloc com un dret.
De la mateixa manera, un altre punt de consens és que qualsevol visió necessita institucions fortes, sigui per garantir drets o per legitimar interessos. Des de les posicions més intervencionistes fins a les més prolliure mercat coincideixen en el paper de les institucions com a garant de les regles del joc.
Si la democràcia té un futur, aquestes són, probablement, dues estratègies que cal abordar amb urgència: posar-nos d’acord en els drets que ens defineixen com a persones i quines institucions calen per garantir-los. Ara mateix estem calant foc a totes dues coses.
