Tradicions econòmiques

Ramon Reixach.  Historiador i economista
618
Una imatge de la xemeneia Vapor Gordils

Durant el segle XV, i segurament ja abans, els pagesos de Mataró van ser capaços d’explotar i exportar alguns productes naturals fora del terme superant l’agricultura de subsistència o d’autoconsum. Orientant algunes de les seves activitats a mercats fora del terme, van poder estalviar i convertir la platja de Mataró en un lloc de càrrega i descàrrega de mercaderies. En un primer moment, el protagonisme fou dels fruits del bosc (fusta per vaixells, pegues/resina, pinyons…). Aviat, però, el vi va esdevenir el producte estrella fins a convertir gairebé tot el terme en una vinya (s. XVI-XVIII). Així ho expliquen magistralment els Drs. Roser Salicrú i Joan Giménez.

Aquest tràfec, més la facilitat física (una vila emmurallada a tocar de mar), fiscal (pocs drets o impostos indirectes i aranzels) i la màniga ampla per fer contraban (la seva magnitud ens van valer més d’una visita del virrei), van convertir la platja de Mataró en una “mena de port franc” a cinc llegües de Barcelona –expressió encunyada per Antoni Martí Coll– per on entraven i sortien unes mercaderies que, en un principi, haurien d’haver passat pel port de la capital del Principat. És a dir, Mataró desvià comerç barceloní fins al punt de convertir-se en un seriós rival comercial. Tant, que alguns mercaders barcelonins, genovesos i d’altres procedències, es traslladaren o obriren botiga o sucursal a ‘la capital del Maresme’. S’uniren, així, des de finals del regnat de Felip II, a la nòmina de mercaders locals iniciada per aquelles antigues nissagues de pagesos mataronins que de fet s’havien convertit ja més en comerciants que en treballadors directes de la terra.

Si una agricultura oberta a l’exterior havia provocat un port, i aquest port uns mercaders, ara, finals del segle XVII, aquests atraurien i ferien interessant l’establiment intramurs de Mataró d’artesans de manufactures. L’antecedent d’aquest procés fou el vidre. I en menor mesura les pells (origen dels “genovesos”). Més tard vindria la petita metal·lúrgia (pedrenyalers, daguers, estisorers…) i finalment el tèxtil (seders, passamaners…). Què millor que estar a prop d’aquells mercaders que et comprarien i col·locarien la producció, fins i tot a les colònies americanes! L’agricultura havia creat comerç. Ara, el comerç creava indústria.

A partir de 1714, el port de Mataró va canviar el seu paper de rival comercial de Barcelona, pel d’imitador. La desviació de comerç deixava pas a un comerç amb Amèrica que fomentava la industrialització local. Això valia per la capital de Catalunya com per Mataró, que es va convertir en un gran obrador de productes tèxtils (retorcedors i tintorers de seda, velers i velluters; perxers, passamaners i galoners i calceters; randers i puntaires…). La progressiva ampliació dels mercats (colonials i peninsular) van fomentar l’especialització (Adam Smith dixit). Així va néixer, dins del gremi de l’Art de la Seda, els mitgers, primer de seda i després de cotó. Origen de la tradició del gènere de punt de Mataró. La tradició tèxtil local (treballadors amb coneixements i empresaris amb iniciativa) van atreure, a mitjans segle XVIII, les primeres fàbriques de teles de cotó a la plana (les indianes) i, filles d’aquestes, les posteriors fabriques especialitzades en la filatura. Tot de moment manual, fins que l’any 1838 s’obria el vapor Gordils. El “vapor” (l’edifici d’estil manchesterià) conservat dempeus més antic de Catalunya. Brogit de persones i mercaderies que feu pensar a un veí del carrer Sant Antoni que feria possible, per rendible, la instal·lació d’un transport nou encara no introduït a l’Espanya peninsular. I tot, vapor i estació de tren, al capdavall del carrer Sant Agustí.

Rere la producció tèxtil, el vapor i el tren van venir les foneries (Roure, Font…), les fàbriques d’instal·lació i reparació de màquines de vapor i finalment de maquinària tèxtil del gènere de punt. Fins i tot les fàbriques de cartró per fer capses, com la centenària i avui tancada Fàbregas del carrer Lepant.

Sense tren ni les bombes extractores d’aigua dels pous, hauria estat gairebé impossible fer menjar Mataro Potatoes a tot Londres durant més de quinze dies de primavera. I sense Mataro Potatoes, fer venir un cisteller de Fornells de la Selva especialista en coves per dur-les de cognom Torra, pare del gran Mestre Enric Torra, autor del tall gros de la part musical del millors Pastorets de Catalunya.