Quan fa tres-cents anys l’arxiduquessa va desembarcar a Espanya per Mataró per tal de reunir-se amb el seu marit l’arxiduc Carles durant l’episodi de la Guerra de Successió, la ciutat va gastar-se l’ingent quantitat de 6.326 lliures, 6 sous i 7 diners en despeses de benvinguda. Els jurats de Mataró (els alcaldes) van equipar-se per a l’ocasió i van encarregar unes gramalles noves de color carmesí, nous capells (barrets) de vellut, un tàlem perquè l’arxiduquessa anés “sota pal·li” i un embalum de robes de gala que se’n va endur, en conjunt, una desena part del volum total de la despesa.
Dins de les 6.326 lliures trobem unes masses per verguers (o porrers) que encara es conserven (Museu de Mataró) i tota la xocolata, confitura, cacau, canyella i “vidre” comprats en previsió de refrescs que evidentment foren ventilats oportunament pels presents malgrat la calor d’aquelles jornades de finals de juliol de 1708. Hem d’incloure també els 24 canelobres de paret platejats i diverses canes de tafetà per a fer cortines. Un bell dispositiu de cortinatges que obvià de proveir el llit de l’arxiduquessa d’una mosquitera. Fatídic error que provocar un episodi bèl·lic amb efusió de sang entre diversos mosquits mataronins i la que anys a venir seria àvia de la futura Maria Antonieta de França.
En l’import general, trobem també els 27 moltons (corders), les quatres vedelles i quatre vaques per donar alimentar tot el reial seguici. I fins i tot el pont de fusta o moll que es va construir ex professo fer tal que la nostra arxiduquessa pogués desembarcar a la platja de Mataró, sense mullar-se peus i vestits, des de la xalupa que la portà a terra ferma i que l’anà a buscar a la nau principal de la flota amb la qual arribà a Espanya.
De tota la inversió efectuada, el Comú (la Universitat de Mataró) es va poder rescabalar venent, de segona mà, la fusta del pont i una part dels cortinatges, robes i canelobres de paret. Es van recuperar però només 179 lliures.
La manera com es van buscar els diners necessaris per a fer front a aquestes despeses fou l’habitual i anterior a l’aparició, al segle XIX, dels bancs tal com els coneixem avui en dia. Seguint a Joaquim Llovet en el seu llibre Mataró, 1680-1719: El pas de vila a ciutat i a cap de corregiment, trobem que la ciutat va buscar els diners via un censal, és a dir, per mitjà d’un préstec entre particulars sense intermediaris financers (els bancs). Concretament es va anar a demanar diners a Mariàngela, vídua de Joan Francesc Milans del Bosch (avui Castell de l’Oliver) de Sant Vicenç de Llavaneres (avui Montalt) i al seu fill, avantpassats directes d’un cert general que fa una 30 d’anys va intentar fer unes falles a València pel febrer.
L’operació no es feu però de forma directe ja que segurament els de can Milans del Bosch no es deurien fiar de la solvència de la Universitat mataronina. Un seguit de persones particulars del país va subscriure el censal o document notarial que suportava l’operació (el préstec). Es van endeutar directament amb els hereus de can Milans del Bosch. Es van obligar per tant a pagar les pensions (interessos) anuals reservant-se el dret a exercir la lluïció (cancel·lació) del censal. A canvi de destinar l’import aconseguit a fer front a les despeses de la vinguda de l’arxiduquessa, aquests privats rebrien de la Universitat de Mataró (el Comú) els ingressos provinents de l’arrendament dels molins fariners de la ciutat (els que donaren nom al barri dels Molins), ja que la moltura de grans eren un monopoli que tenia el Comú. Amb aquests imports cobrats (i l’afegitó d’una part de l’impost de la gabella), els esmentats privats farien front al pagament de les pensions (interessos) del censal i a la seva extinció si era el cas (la lluïció, ja que els censals eren deute perpetu que s’amortitzava a desig del que havia demanat els diners, el creador del censal).
