Si els partits catalanistes hegemònics a Catalunya dels darrers 80 anys (CiU en certa mesura hereva de la Lliga, Acció Catalana i sense giragonses UDC; i ERC) volen que la crisi econòmica no passi factura al catalanisme polític l’han de vincular a un nou regeneracionisme polític i econòmic, fins i tot moral. Cal recuperar, actualitzades, les coordenades del president Enric Prat de la Riba, protagonista de l’única resposta coherent, efectiva, duradora i sòlida de totes les que es van teoritzar contra el caciquisme, la tupinada i la corrupció de l’Espanya de la Restauració.
S’hauran de continuar fent retallades per equilibrar els pressupostos públics i això cremarà políticament el govern que les prengui. I si el govern que les pren és catalanista això pot provocar efectes col·laterals en forma de deslegitimació del catalanisme polític en el seu conjunt. És comprensible que ERC prengui cauteles i distàncies si vol ser partit d’alternança de CiU. És comprensible que el partit de l’Artur Mas no vulgui estavellar-se sol ja que mentrestant s’ha de governar. Com defugir l’ineludible destí que condueix de les retallades a la pèrdua electoral? Com defugir el mal fat que de la presa de doloroses mesures en política econòmica porta a l’erosió de la credibilitat del catalanisme polític?
Aquest ombrívol atzucac de futur (i el d’un passat electoral molt proper) que vincula la pràctica del govern seriós amb càstig electoral és la torna de la paradoxa que ha viscut Espanya els darrers trenta anys: la que va vincular la pràctica de governar de forma demagoga amb tenir èxit electoral, potser una supervivència de l’antic i nostrat clientelisme caciquil. Demagògia que ha carregat sobre les espatlles de les joves generacions el cost de les medalles que temeràriament molts s’ha posat fent-se passar per bons governants.
Ara, de la mateixa manera que en el seu moment es va premiar els irresponsables, és fàcil preveure que s’acabarà castigant els responsables. Uns van viure bé i es van fer simpàtics contaminant (pressupostàriament) la generació següent. D’altres els tocarà netejar i pagar els plats. És la paradoxa de la immaduresa, però dels grans, no pas dels joves.
Més enllà dels legítims interessos partidistes i del que significa que cap dels dos és una sucursal de l’altre, CiU i ERC, ERC i CiU han d’analitzar les causes profundes d’aquesta paradoxa d’immaduresa social per tal que el catalanisme que defensen no acabi essent també immadur, o un souflé com va dir el nét del poeta. Encarar aquestes causes, sense fer l’estruç, és el gran desllorigador per sortir del laberint. Deixo per un altre dia la concreció, de les que crec que són, algunes d’aquestes causes.
