El 1848, Marx i Engels començaven el Manifest Comunista alertant del fantasma que recorria Europa. El liberalisme i el seu desenllaç democràtic van haver de combatre’l durant dècades. En aquesta lluita, van aprendre a adaptar-se i a millorar la seva pròpia oferta de llibertat i igualtat per fer-la més atractiva. L’estat social de dret i les estructures paneuropees que s’han format en els últims setanta-cinc anys són producte d’aquesta evolució afortunada.
La Segona Guerra Mundial va ser un enfrontament bèl·lic, però també un enorme cara a cara entre tres grans models polítics: la democràcia lliberal, el comunisme soviètic i el feixisme totalitari. D’aquella contesa dues ideologies van sortir victorioses i una altra derrotada. La derrota del feixisme el 1945 va ser total i el seu prestigi va quedar definitivament ensorrat. Si el comunisme soviètic va constituir una alternativa real durant les llargues dècades de la guerra freda, el feixisme i els seus derivats van deixar de ser una opció per a la població occidental.
Després de la caiguda del Mur de Berlín, semblava que la democràcia liberal oferia un marc viable i desitjat per la població europea. Però durant el segle XXI un nou fantasma recorre Europa. El fantasma d’una nova ideologia que només parcialment encaixa en aquell feixisme de fa un segle, i que oxida alguns dels seus valors i actituds més perilloses. L’hem vist créixer progressivament, primer a Àustria i a França, després als Països Baixos, a Itàlia i a Escandinàvia. L’hem vist consolidar-se a Alemanya i fins i tot emergir als països que, per haver matat el feixisme tan tard, semblaven vacunats contra ell. L’hem vist fer i desfer al centre d’Europa desacomplexadament, condicionant cada vegada més l’agenda política i fins i tot les institucions comunitàries.
Aquesta Europa, que va superar fa temps la malaltia del feixisme, no està vacunada contra la nova variant que emergeix en forma de populisme xenòfob. Ni amb cordons sanitaris, ni amb sistemes electorals estabilitzadors, ni amb la seva col·laboració política s’ha aconseguit minvar la seva força electoral. El fantasma es fa més gran i més gran i recorre gairebé tot el continent.
Falla alguna cosa en la nostra forma d’entendre la política i la democràcia quan l’“ultrisme” aconsegueix cada cop més cotes de representativitat. Falla alguna cosa quan molts dels nostres conciutadans prefereixen sacrificar dosis de llibertat a canvi d’un volum de seguretat que no necessiten. Falla alguna cosa quan després de dècades d’estats del benestar, la xenofòbia barata i inculta guia tantes consciències a l’hora d’emetre el seu vot. Falla alguna cosa quan les respostes són tan simples com culpar dels mals socials la presència d’altres, els de fora, els minoritaris. No són valors humanistes ni europeus els que es basen en l’exclusió o en la reserva del dret d’admissió. Encara pitjor, no acabem d’entendre que les societats no prosperen a través de la uniformitat, sinó per la interacció de diferents, per les aportacions plurals, per la convergència biològica, cultural i social.
Encara no hem aconseguit explicar que la democràcia no es basa a aplicar la norma de la majoria, sinó a incloure en igualtat les minories. No hem aconseguit explicar que només una democràcia plural i inclusiva és sinònim de benestar. Ni abans hi havia tants demòcrates convençuts, ni de sobte hem retrocedit cent cinquanta anys. Segurament, no havíem avançat tant com pensàvem. Però encara no hem trobat la vacuna per a aquesta nova pandèmia i és urgent que trobem el discurs que la neutralitzi, perquè en l’època de les xarxes socials els contagis són massius i immediats, i la nostra joventut és la seva víctima principal, com ho va ser fa cent anys.
