Prop de dues de cada tres platges de Catalunya han perdut terreny respecte el 1956. Al Maresme ha sigut el cas del 45% de les platges, que perden 0,51 metres per any, mentre que l’Empordà és la zona amb més retrocés en la línia de la costa. Són dades preliminars d’un estudi de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) a què ha pogut accedir l’ACN.
Cada cop es perd més litoral. A la franja de la costa catalana, dues de cada tres platges han perdut terreny respecte al mar en les darreres 7 dècades. Al Maresme són 25 platges en total, que representen un 45%, mentre que el 54%, 30 platges, estan en creixement. La majoria de platges de l’Àrea Metropolitana de Barcelona són més llargues el 2019 que el 1956, però la taxa de regressió per a les platges que perden terreny és més alta al Maresme (0,51 metres per any) i al Baix Llobregat (0,63 m/any) que en la majoria de comarques del país amb litoral.
En concret, la regressió s’ha accentuat aquesta darrera dècada, en què el 30,4 % de les platges de la comarca han vist com retrocedia el litoral. Segons explica Jordi Pinyol, tècnic en riscos geològics de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) en referència a la costa del Maresme, “les platges al nord d’un port van creixent, perquè agafen sorra, mentre que al sud de la infraestructura es van aprimant, per això hi ha aquest equilibri aparent entre platges que creixen i platges que disminueixen, però cal més informació i veure tendències”.
Les edificacions a primera línia de mar compliquen l’onatge
“La franja litoral de Catalunya està urbanitzada en un 59% en els primers 100 metres de platja i, si traiem el delta de l’Ebre i el cap de Creus, el percentatge augmenta fins a un 81%, i això fa que a les platges els sigui molt difícil adaptar-se de manera natural a les condicions d’onatges”, explica Pinyol a l’ACN. Pinyol indica que la línia de costa catalana, el 1956, era de 740 km, mentre que el 2019 va créixer fins als 911 km per la construcció d’estructures com els ports, dics o espigons. Segons explica a l’ACN, a la urbanització de la línia de costa se li suma un dèficit sedimentari que fa anys que s’arrossega, així com l’augment del nivell de mar, que en els últims 30 anys ha pujat 10 centímetres. “Podem dir que hi ha una tendència regressiva a les platges”, sentencia Pinyol.
Tanmateix, l’institut alerta que les dades recopilades formen part d’un estudi preliminar que encara s’ha d’estudiar amb més profunditat platja a platja i que, a més, no compta amb registres de totes les platges catalanes. Ara com ara, treballen en la recopilació de les dades recollides des de 2020. “S’ha d’estudiar perquè hi ha moltes interaccions i aspectes a tenir en compte, i s’ha de fer platja a platja i veient la història de cada una per poder extreure’n una conclusió. Després d’un temporal és evident que el que més es veu és l’erosió, però també és esperable que en relativament poc temps hi hagi una certa redistribució de la sorra i que aquesta torni a la platja”, assenyala el tècnic.
