Diuen que la cosa promesa s’ha de complir. Que de no fer-ho, queda lleig. Que el valor de la paraula donada genera confiança. Que respectar el pactat amb una encaixada, evita plets per papers signats.
Per tant, i com així ho vaig prometre, avui parlarem del cargol.
És un animal del qual em fascina la seva essència i alhora em neguiteja el seu destí. La seva tranquil·litat en els moviments, el fet de dur la casa a sobre i la dignitat amb què exhibeix les seves banyes, és quelcom que denota una filosofia de vida que ja voldríem molts fer nostra.
D’acord, admeto que sent, com és, hermafrodita, la dignitat a l’hora de dur les banyes potser perd significat; però, no em negareu que la sumptuositat en el seu pausat caminar i el fet de poder restar aliè a les bombolles immobiliàries, el duu a gaudir d’una qualitat de vida més que envejable.
I que me’n dieu de la seva tendresa? No, no m’estic referint a l’àmbit palatal —que ja hi arribarem—, sinó a la imatge que tots hem tingut d’ell en algun moment de la nostra infantesa. L’hem dibuixat, l’hem acolorit i, no cal dir-ho, li hem cantat. La seva presència en els contes ens ha esperonat la imaginació i fins i tot, a alguns dels més joves, us haurà acompanyat a escola donant nom a la vostra classe. Recordeu quan, de petits, els agafàveu entre els vostres dos ditets? La cura que hi posàveu per a no aixafar-los la closca?
Són imatges ben diferents de quan els veiem daurats i especiats dins d’una llauna, a punt per a ser devorats. Pel que sembla són una menja exquisida, i dic sembla, perquè no m’he atrevit mai a tastar-los. Em fa no-sé-què i sé que no sóc pas l’únic. Serà perquè a mi m’agrada saber el que menjo i el fet que el cargol no sigui ni carn ni peix, no em deixa clar què és allò que m’introduiré en boca.
Però no és pas el fet de menjar-los, o no, el que em neguiteja, sinó el procés que comporta poder-ho fer. Potser us semblarà una incongruència, no sóc vegà ni vegetarià i per tant no faig cap mena de fàstic a la proteïna animal, però sí que sóc un acèrrim defensor dels seus drets. Sento animadversió per a qualsevol cosa que els infligeixi maltractament o tortura. No voldria per a mi, que dins una gàbia, em fessin passar gana amb el pretext de purgar-me per acabar bullit de viu en viu.
Sovint, quan hi penso, se m’apareix la imatge d’un tal M(punt)Rajoy amb barret de cuiner. Per què serà?
