Amb el curs 2024-2025 finalitzat i el nou curs entrant al seu punt d’inici, és moment de parar, mirar enrere i reflexionar sobre la direcció que està prenent l’educació. Vivim enmig d’una pressa constant, un ritme que sovint es trasllada als nens i nenes, als quals demanem que creixin ràpidament per adaptar-se a un món competitiu i exigent. Però, qui decideix aquest ritme?
El ritme natural de la infància, una etapa dedicada al descobriment, al joc i a la curiositat, queda cada cop més subordinat a programes pensats des d’una lògica adulta. Sovint es parla de preparar els infants per al futur, però, en aquest procés, oblidem que també són éssers del present, amb necessitats emocionals, socials i evolutives úniques. L’educació, dissenyada per adults i per a adults, imposa un ritme que no sempre respecta aquestes necessitats i, en canvi, genera pressió i angoixa i fins i tot tensiona el debat educatiu.
La mirada adulta sobre l’educació
La problemàtica que gira al voltant dels nens i nenes sempre està condicionada pel pensament adult i, sovint, pels seus problemes. Amb la digitalització de la societat, les escoles no es podien quedar al marge de la introducció de pantalles, argumentant la seva utilitat pedagògica i preparació per al futur. Ara, després d’anys de dependència tecnològica, en el context d’una societat polaritzada i amb efectes nocius clars d’addicció a les pantalles en els adults mateixos, s’imposa ràpidament la seva regulació a les escoles. Però, calia introduir-les si ni tan sols els adults estàvem preparats per gestionar-les?
Aquestes decisions il·lustren com l’educació sovint es veu pressionada per dinàmiques externes que venen més condicionades per modes i discursos que per reflexions profundes sobre el que necessiten els infants. La tendència a donar respostes ràpides —sigui incorporant tecnologia sense criteri o limitant-ne dràsticament l’ús— reflecteix un sistema que no es pren el temps necessari per aturar-se i escoltar.
D’altra banda, els resultats de les competències bàsiques o d’altres proves com PISA sovint ens porten a buscar culpables quan les xifres disminueixen. Es culpen les metodologies, els processos, o les innovacions competencials. Però, en lloc de buscar sempre un culpable, potser caldria reconèixer que l’educació no es pot reduir a números ni a proves estandarditzades. Aquesta tendència a uniformitzar l’escola acaba desconnectant-la del món real, dels contextos particulars i de les necessitats úniques de cada infant.
Respectar els ritmes dels infants
L’educació hauria de ser un espai per créixer, no per córrer. La infantesa és, per la seva naturalesa, gradual i està formada per petits descobriments que configuren una experiència única i irrepetible. Forçar els infants a adaptar-se a ritmes imposats no només els priva d’un aprenentatge saludable i segur, sinó que genera frustració i desconnexió en aquells que necessiten més temps per assimilar i avançar.
Aquest respecte implica reconstruir l’escola com un espai que valori el joc com a eina essencial d’aprenentatge, que connecti el que s’ensenya amb els vincles emocionals i culturals dels infants, i que prioritzi les seves necessitats individuals abans que criteris uniformes. Tanmateix, és imprescindible reconèixer que el coneixement és una base sòlida que cal plantejar i actualitzar constantment en unes aules cada cop més influïdes per la reconfiguració social del nostre temps. Els sabers que els infants adquireixin al llarg de l’escolaritat obligatòria no només els ajudaran a superar desigualtats, sinó que també afavoriran una comprensió crítica i profunda del món, més enllà de les modes educatives o les dinàmiques merament competitives.
També, però, cal recordar que l’escola no actua sola. Hi ha un vincle essencial amb les famílies, que sovint són ignorades en les decisions educatives importants. Reconstruir relacions significatives entre l’escola i les famílies podria enfortir encara més aquest enfocament al respecte pels ritmes naturals dels infants, generant comunitats educadores més cohesionades i humanes.
Aprendre del passat sense menysprear-lo
Del passat no cal desprendre’s, així com del futur no tot és bo. La innovació implica canvi, però aquest canvi no sempre representa una millora. Massa sovint, sota l’aparença de bones intencions, s’amplia la polarització entre sectors educatius. Com apunta Fratelli tutti, cuidar el món que ens envolta és cuidar-nos a nosaltres mateixos, però això exigeix constituir-nos com un “nosaltres” que habita una realitat comuna. Quan falta aquest projecte compartit, el debat esdevé buit, immediatíssim i generador de més divisió.
És en aquest marc on la idea d’un sínode d’educació a Catalunya pren força. Aprofitant totes les visions —i superant les “guerres disfressades de nobles reivindicacions”—, podríem construir un marc de consens real, on famílies, docents, alumnes i institucions treballin agafades de la mà per reconciliar la innovació amb les arrels educatives, el progrés tecnològic amb el respecte infantil, i els resultats amb els processos humans. Un sistema construït des de la diversitat de veus, capaç de representar un autèntic projecte comú.
Eduquem per créixer, no per accelerar. És aquí on rau el veritable sentit de l’escola.
