Em van robar. Sortint de l’hospital, després de visitar un familiar que havia caigut, vaig pujar al cotxe per anar al dinar de Festa Major i un home d’uns 50 anys va passar per davant meu i em va indicar alguna cosa que hi havia, suposadament, darrere el meu cotxe. Jo em vaig fer l’orni, però ell em va insistir amb gestos, de manera que vaig acabar obrint la porta –deixant el meu bolso a mercè seu- i vaig anar cap allà on ell m’indicava, per veure què és el que m’estava assenyalant. Evidentment, aquest va ser el moment que va aprofitar per sostreure’m la bosseta on portava tota la meva documentació i 20 euros en metàl·lic, que és tot el botí que es va poder emportar –beneïda digitalització, ara rarament portem diners a sobre-.
A banda de monedes de poc valor, al terra just darrere el meu cotxe hi havia tres euros, que vaig recollir amb el pretext mental de “si no els agafo jo, els agafarà qualsevol altre” (la petita cobdícia, ja ho sabeu). Mentre m’entretenia a agafar cadascuna de les monedes, però, vaig donar temps al lladre perquè pogués anar corrents fins a un cotxe blanc que hi havia a uns deu metres del meu, al qual va pujar i amb el qual es va fer fonedís. Al cap de deu minuts ja estaven intentant retirar 300 euros (el màxim possible, actualment, en efectiu) d’un caixer d’automàtic de la ciutat. Cosa que no van aconseguir, perquè afortunadament no havia posat cap combinació de xifres massa òbvia, com el de l’any vigent o el clàssic 1-2-3-4.
Així que em vaig adonar del furt i veient que el cotxe se m’havia escapat de la vida, me’n vaig anar cap a la Comissaria, lògicament molt sobresaltat. En arribar-hi, el funcionari de torn, amb extrema amabilitat i en un català clavat al que parlo jo, de seguida em va preguntar per les característiques físiques del lladre i per la seva nacionalitat. “Sí, acostumen a ser els panchitos els que fan aquesta mena de furts”, em va dir buscant la meva complicitat, sense saber –evidentment, perquè no em coneixia de res- que tinc una part de la meva família que és d’Amèrica del Sud i que, per tant, per mi el comentari era profundament ofensiu.
Però sí, d’altra banda, era veritat: el senyor no era nascut a casa nostra i tenia aspecte sud-americà, sense que pugui afinar gens ni mica més enllà d’aquest àmbit geogràfic. En tenia l’aspecte, però no puc anar més enllà. Vaig recórrer a tota la genealogia de tòpics que albergo en el meu cap per racionalitzar el que havia passat: 1) “Sí, és clar, què vols que sigui, blanc i ros, el que et robi una bossa?”. 2) “Aquests et roben la cartera, sí, però després hi ha els lladres de guant blanc que són molt pitjors i ni t’adones que et roben”. 3) “Aquest noi era un pobre nano, segur que a la vida ho ha tingut mil vegades més difícil que jo”. 4) “Què ho fa que algú es llevi i el seu únic objectiu sigui enredar algú perquè baixi d’un cotxe i robar-li les seves pertinences? Quina mena de vida més trista, més derrotada, cal haver tingut per acabar així?”. I sobre com relatar els fets al meu entorn, vaig pensar: 1) “Si ara explico que era algú d’origen sud-americà fins a quin punt estaré abonant els tòpics sobre els immigrants?”. I 2) “Però clar, si ometo el seu origen ètnic, com acostumem a fer els periodistes sota el pretext de no estigmatitzar una comunitat, en el fons no acabo fent el joc a l’extrema dreta, que ens acusa d’amagar la realitat?”.
El “meu lladre” m’havia intentat robar 300 euros, ja ho he dit, i vaig pensar ràpidament que n’hi hauria pagat almenys cent –i mira que no em sobren, com us podeu imaginar- per asseure’l davant meu i preguntar-li de tot: qui era, d’on venia, què havia estudiat, si tenia família… per acabar arribant finalment a la pregunta clau, és clar, que era perquè m’havia robat. Entrevistar el meu lladre, vaja. Per girar la truita, per deixar-lo desconcertat, però sobretot per poder entendre què és el que et porta a robar en un dia de Festa Major als entorns d’un hospital (evidentment, molt probablement ell no tenia ni la més remota idea de què aquell era un dia de Festa Major a la meva ciutat, però això per mi sí que va fer més dolorosa l’experiència, perquè em va “furtar” una trobada familiar clàssica, de les que es fan un cop l’any, i que em feia il·lusió de mantenir).
Com podria relatar aquesta experiència sense amagar l’origen del lladre però alhora no estigmatitzar els immigrants, doncs? De seguida em vaig adonar que la resposta estava precisament en l’origen ètnic de diverses persones vinculades a fets ocorreguts al voltant del robatori. De quina nacionalitat eren el gruix de les infermeres que atenien la meva familiar el dia de Festa Major, a l’hospital? Sud-americanes. On havien nascut els dos serrallers que van venir a canviar els panys de les portes a altes hores d’aquell mateix vespre, mentre a fora el gruix de la ciutat s’emocionava amb els Focs Artificials? Sud-americanes. D’on eren els cambrers que m’haurien atès durant el dinar de Festa Major, si hi hagués pogut anar? Estrangers. D’on era el senyor que em va venir a rescatar uns dies més tard amb una grua, enmig d’un paisatge idíl·lic al Delta de l’Ebre, per què vaig especular excessivament amb l’autonomia del meu cotxe, un dissabte al vespre? Del Pakistan. D’on són les senyores que ens atenen en infinitat de forns de pa o cafeteries, especialment a Barcelona? També sud-americanes. No cal que sigui la llista, oi?
Un d’ells, sí, em va robar. La resta ens salven el cul (a vegades fins i tot ens renten el cul, literalment) les 24 hores del nostre dia a dia. Així són exactament les coses.
