El filòsof de moda Byung-Chul Han ha estat distingit el 2025 amb el premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats. Estrany honor al qual es pleguen, any rere any, celebritats de tot el món, que peregrinen cap a Oviedo per rebre el guardó de mans d’una adolescent ungida, per drets de sang, hereva de la corona espanyola.
Byung-Chul Han és un savi que pregona que tots som esclaus d’un sistema dominat per unes grans tecnològiques que, amb una arma de destrucció massiva anomenada smartphone, ens controla del cap als peus. Hipòtesi plausible: no caldria ser filòsof per adonar-se’n.
És, també, un prescriptor de la vida contemplativa, en detriment del constant anar i venir modern (Pascal o Kant el precedeixen). És, doncs, en principi, una personalitat aliena a les bajanades que es pugui sentir dir. Per això mateix sorprèn que ens hagi mostrat un mal que darrerament s’escampa com una autèntica epidèmia: la culpa. La culpa, en la tradició cristiana, ha estat un instrument de dominació extraordinari. Hom s’havia de sentir culpable de pràcticament tot: de ser voluptuós, envejós, orgullós o ric. Nietzsche detestava el cristianisme: era més partidari de les embriagadores i dionisíaques forces de la vida.
Els puritans (siguin cristians o ateus, la cosa és la mateixa: l’esquerra moralitzadora, sempre tan propensa a clavar sermons de capellà) han trobat una debilitat en el nostre filòsof. Resulta que el senyor Byung-Chul Han és catedràtic i, com a tal, s’ha anat fent un patrimoni: una caseta als afores de Berlín i un piset a la capital. Com que ven la casa, que pel que sembla té un jardí esplèndid, ha decidit incloure en la venda un parell de pianos antics, concretament un Steinway i un Fazioli. De tot això, alguns mitjans de comunicació n’han extret la conclusió que és un home ric. Ell, sentint-se atacat, va aprofitar la concessió del premi per convocar un dels principals diaris espanyols per declarar: “Em llegeix molta gent, però no soc milionari”.
Deixant de banda la consideració sobre si Byung-Chul Han és ric o no, l’important aquí és comprovar que ni tan sols un filòsof de renom es deslliura de tota la càrrega de culpa a la qual se sotmet la població. No són les pèrfides companyies tecnològiques, les que obliguen Byung-Chul Han a gairebé demanar perdó per tenir dos habitatges: és la moral imperant, o potser seria més exacte dir-ne la doble moral.
La moral implementada per l’extrema esquerra és ara l’encarregada de declarar proscrit (per als altres, és clar, no per als seus dirigents polítics) tot el que tingui alguna cosa a veure amb la construcció d’un cert patrimoni personal, com el del senyor Byung-Chul Han. I parlem de riquesa, però aquesta estricta moral pretesament progressista s’estén a tot: a l’estil de vida (res d’alcohol, titllat com a droga), a la immigració (cal estar-hi a favor a cegues, a risc de ser qualificat de feixista) o a la família (res de defensar la tradicional).
Aquest discurs extremista d’esquerres va colonitzant, a poc a poc, el pensament socialdemòcrata, de la mateixa manera que, en l’extrem oposat, el pensament liberal-conservador va essent devorat per l’extrema dreta. Així és com es polaritzen les societats occidentals i com arribem a la ridiculesa que tot un senyor filòsof, catedràtic d’Universitat, es vegi impel·lit a acomplexar-se d’una cosa tan normalíssima com és que, al cap dels anys, hagi construït un patrimoni personal, sigui milionari o no.
La pregunta és obligada: si ni tan sols un filòsof és capaç de rebel·lar-se contra aquesta tirania, com hi podrem plantar cara la resta?
