A principis del segle XX, Antonio Machado va escriure: “Jo visc en pau amb els homes i en guerra amb les meves entranyes”. Ho va fer abans de les dues guerres mundials que assolarien el segle XX. Avui, com tantes de les coses que va escriure, aquest aforisme ens continua assenyalant el subtil i ardu joc en el qual s’articula la relació entre la nostra consciència i el món exterior. No es tracta només d’un problema fenomenològic, corrent del qual beu el pensament machadià, sinó que també implica una actitud moral, un passatge de la consciència a la consciència.
Machado connecta l’interior i l’exterior de la ment humana, recorrent el dur camí que cal excavar des de les fronteres del jo cap a les dimensions de la intersubjectivitat, i ho fa mitjançant una raó poètica, una raó capaç de vincular el jo i el paisatge físic en una combinació que és paraula essencial en el temps, com els camps castellans pels quals va estendre la seva ment. Però l’aforisme citat també ens ensenya el camí invers: el jo s’obre internament revelant un paisatge interior on es produeixen batalles invisibles però decisives per a la formació del caràcter moral. No en va un dels tòpics de l’educació ètica clàssica va ser l’objectiu de formar persones “vencedores de si mateixes”.
En aquests dies de primavera ens trobem amb cinquanta-sis conflictes simultanis al planeta. L’últim, operat entre els Estats Units i Israel contra l’Iran, amenaça amb una escalada capaç de desestabilitzar no només la totalitat d’Orient Mitjà sinó l’economia global, a través del bloqueig de l’estret d’Ormuz, principal coll d’ampolla de la cadena de subministrament mundial. La guerra exterior es convertirà de nou en el signe de l’ésser humà del segle XXI. Però la lliçó que cal aprendre urgentment en aquest moment històric és que també ho serà la interior, amb la mateixa ferocitat, encara més fins i tot. El mecanisme més formidable d’homogeneïtzació forçada, servitud voluntària, reducció de la capacitat de pensament crític, afebliment del caràcter a través d’una necessitat compulsiva de validació externa se subministra en píndoles d’entreteniment servides a través de pantalles.
Cada vegada més persones són conscients, com si es tractés d’un cigarret, que els afecta, però no poden deixar de consumir. Algunes opten per la desintoxicació, però d’altres observen com els seus intents de viure existències independents d’aquests mecanismes intrusius són constantment sabotejats per les exigències que “cal ser aquí” per ocupar un lloc en el món i poder traduir-lo en ingressos econòmics. El que prometia ser una comunicació horitzontal s’ha convertit en una batalla per l’atenció i en una eina de profunda incomunicació, un diàleg de sords amb un soroll de bombes cada vegada més eixordador.
La dimensió més primordial de la guerra és la guerra interior que s’està lliurant dins de cada persona, dins de cada ment que adquireix cert grau de consciència respecte d’aquestes addiccions. L’existència mediata per pantalles és la nova illa de lotòfags que, entre dosi i dosi, van oblidant qui van ser, com van entrar aquí i que el món que coneixien ja no existeix, alhora que el nou està en flames. Se’ns diu una vegada i una altra que el nou món digitalitzat constitueix un repertori de beneficis i oportunitats per a les societats del segle XXI, però també aquests mateixos dispositius en la seva forma tecnofeixista juguen un paper cada vegada més destacat en l’erosió dels sistemes democràtics i en l’ascens i manteniment de règims autoritaris.
La guerra exterior es nodreix de l’erosió de la nostra capacitat de resistència a deixar-nos governar per la por i la impotència. El terme cibernètica procedeix del grec kybernetes, que significa ‘pilot’ d’una nau. Sembla que estem més en la stultifera navis o ‘nau dels bojos’ que en una nau ben pilotada. No, la cibernètica no es governarà a si mateixa, perquè és un dispositiu sense consciència. Només ho pot fer un ésser humà, com només un ésser humà pot ser autònom, i donar-se a si mateix les seves pròpies lleis, just el contrari a ser heteronomament governat.
Quan entenguem que qui és capaç de governar-se, de ser “vencedor de si mateix”, no serà presa del govern heterònom de la por i de la servitud voluntària que l’acompanya, començarem a dibuixar l’horitzó on es lliurarà la veritable batalla d’aquest temps: la guerra contra la generalització de la guerra. Començant per la ment de cadascú.
