Una mirada esbiaixada: Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 2025, un 19,3 per cent dels residents a Catalunya tenen nacionalitat estrangera i una proporció una mica més gran van néixer fora del país. No obstant això, segons el baròmetre del CEO, un 40 per cent de la població creu que la proporció d’estrangers a la població és de més de la meitat.
Aquí mateix, fa pocs mesos, vam tractar la reduïda taxa de fertilitat del país. El model demogràfic català s’ha caracteritzat històricament per un creixement natural (el propi de la població ja present al país) reduït, que sovint s’ha compensat amb entrades de població d’altres territoris. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), l’any passat, el creixement natural de la població va ser negatiu a totes les comarques excepte al Gironès, mentre que el saldo migratori va ser positiu a tres de cada quatre municipis del país.
L’actual onada immigratòria a Catalunya és intensa si es compara amb l’experiència històrica del país i amb altres experiències internacionals, i ha donat lloc a creixements de població superiors a l’1 per cent anual en els darrers anys. La coincidència (causa, conseqüència o correlació) en el temps de diversos factors —la crisi de l’estat del benestar, una inversió insuficient en serveis públics, el creixement de la població per via migratòria i un cert rebuig social al diferent— pot contribuir a generar la percepció d’un empitjorament de la situació personal o familiar. Les bombolles informatives en què molts vivim han contribuït a augmentar la presència del tema, però aquesta és una altra dada. Partint de la premissa que migrar per necessitat no és cap privilegi, la mala notícia no és per als qui s’hi oposen des de més o menys confort, sinó per a qui es veu obligat a marxar de casa seva sense haver-ho triat.<
Les funcions de la immigració
Sovint es defensa la immigració en termes estrictament funcionals: com una manera de cobrir els buits que deixa l’evolució demogràfica, sigui en determinades professions o en territoris que perden població. Tanmateix, reduir la immigració a aquesta lògica utilitarista és, com a mínim, èticament problemàtic. Implica assumir que la seva principal funció és satisfer necessitats del país receptor, com si fos un mecanisme al servei del mercat laboral o de l’equilibri demogràfic. Aquesta mirada es fa especialment evident quan es justifica la immigració perquè “algú haurà de cuidar els nostres avis” o “netejar-nos la casa”. A l’altre extrem, igualment contradictòries són algunes polítiques empresarials que prefereixen sistemàticament el talent estranger, com si el sistema educatiu català no fos capaç de generar professionals altament qualificats.
Un argument habitual és que la immigració ajudarà a sostenir el sistema de pensions. Fins a quin punt un sistema que depèn d’un creixement constant de la població és realment sostenible, tant des del punt de vista econòmic com ambiental? La sostenibilitat de les pensions —i del sistema econòmic en general— passa també per millorar les perspectives laborals dels treballadors. Generar ocupació de qualitat és la política necessària per afrontar molts dels reptes del país, incloent-hi el demogràfic.
Ens encaminem cap a una Catalunya de deu milions d’habitants perquè reformar el model econòmic és molt més complex que continuar creixent demogràficament? Una gestió responsable exigeix assumir que aquestes qüestions són complexes i que les polítiques que hi donin resposta requereixen valentia, mirada llarga i una bona dosi de realisme.
