En temps d’antagonització, de polarització, advocar pel consens ha estat i és sovint titllat d’ingenu. Aquesta és una de les crítiques que els darrers temps es va fer a Jürgen Habermas, influent filòsof i sociòleg alemany finat el proppassat 14 de març. Habermas defensava una certa recuperació de la sobirania popular, una participació més gran dels ciutadans en la deliberació en detriment de la delegació de la representació en els partits polítics. La concurrència dels ciutadans en l’esfera pública, aportant-hi tant els seus problemes com les seves visions i, eventualment, les seves propostes, ens hauria d’ajudar a arribar a possibles solucions de consens. O, almenys, a consensos sobre visions i propòsits. A recuperar un interès general en comú, valgui la redundància.
Tot i (en part) fonamentar moltes de les iniciatives de participació ciutadana que han florit (i esllanguit?) durant el primer quart del segle XXI, la realitat és que el recorregut del consens habermasià a dures penes si ha anat poc més enllà del pla teòric. En el pla pràctic ens debatem entre dos grans blocs idees: d’una banda, l’antagonisme que veu l’adversari com un enemic, a qui eliminar conceptualment o fins i tot física; d’una altra, l’agonisme que veu en l’adversari algú a qui vèncer —no necessàriament destruir— per aconseguir imposar —per tant, no negociar— una hegemonia política i/o cultural. No queda lloc, doncs, per a la cooperació, la col·laboració, o la construcció col·lectiva.
Aquest debat en certa manera reviu el que —si bé en diferit— van tenir Thomas Hobbes i Jean-Jacques Rousseau sobre si l’home és un llop per l’home o bé és possible establir un contracte social que posi ordre a la selva, on no només no necessàriament prevalgui la llei del més fort sinó que sigui possible un ordre polític i social de consens. De Rousseau crec que val la pena recuperar dos conceptes que opino que ens poden ajudar a sortir de l’atzucac en què ens situa l’agonisme —per no parlar de l’antagonisme.
El primer és la idea de llibertat com a absència de dominació. No som lliures si arreu on anem estem encadenats —per les circumstàncies socioeconòmiques, per una política adversa, per una hegemonia cultural que no compartim. En conseqüència, per llaminera que pugui resultar la idea quan no trobem altra sortida, la dominació de l’adversari en cap cas li proporciona la llibertat que per a nosaltres voldríem —i, per tant, tampoc no ens hauria de sorprendre que s’hi revolti i que aquesta dominació sigui efímera.
La segona és la de l’establiment d’un contracte social. La idea que els individus poden esdevenir ciutadans si comparteixen un propòsit comú, una governança en comú, una sobirania compartida. No ens diu, però, Rousseau, com s’hi arriba. I aquí és on crec que val la pena recuperar Habermas. Però no un Habermas que es queda en el pla de la deliberació, del contrast de les idees, d’assolir el consens en abstracte, sinó un Habermas que pugui ser dut a l’acció concreta, a l’acció constructiva, a l’acció creativa, a l’acció pràctica.
Ens diuen les enquestes que estem mancats de propòsit, mancats d’horitzó. D’altra banda, l’assoliment de consensos sembla, si no impossible, sí difícil i, en molts casos, fins i tot deslegitimat, fruit d’una condemna condescendent per resultar ingenu en un entorn social i polític altament confrontacional. Potser, ni que sigui per donar una sortida esperançadora, ni que sigui només útil a títol personal, val la pena buscar i trobar qui vibra en la mateixa freqüència. I fer-li costat. I fer-hi pinya. No per destruir l’adversari, sinó per començar a construir plegats. Tot contracte comença amb dos entenent-se. Potser no és un gran horitzó, però serveix per llevar-se cada matí amb un propòsit concret.
