Fa unes setmanes que les motxilles han tornat a les portes de les escoles i que els horaris de casa s’han tornat a ajustar al so de la campana. El curs, però, no va començar del tot amb normalitat. El primer dia hi va haver vaga de docents, que reclamaven millores salarials, menys alumnes per aula i més recursos. I de fons encara ressonava una altra polèmica. Catalunya ha quedat fora de les proves PISA perquè es va deixar fora de la mostra gairebé un de cada quatre alumnes, quan el límit és un de cada vint.
Té gràcia. Un sistema que es passa l’any avaluant alumnes no va saber passar la seva pròpia avaluació. I potser no és casualitat. Potser fa temps que tenim un problema amb el que mesurem, amb com ho mesurem i amb per a què ho mesurem.
Mesurem el que és fàcil de mesurar
Fa anys que l’escola parla de competències. La idea era bona: deixar enrere la memorització pura i valorar el que l’alumne sap fer amb el que aprèn. Cercar informació, resoldre problemes, comunicar-se, treballar en equip. Ho hem convertit en rúbriques, indicadors i graelles, i a final de trimestre tot queda reduït a un «assoliment notable» o un «assoliment satisfactori». No dic que estigui malament. Però les graelles tenen una limitació: només capturen el que cap dins d’una casella. Mesurem el que és fàcil de mesurar, i acabem creient que el que no es mesura no existeix.
El que un agent pot fer per tu
I aquí arriba la paradoxa. A final de setembre, mentre el curs tot just arrencava, les grans tecnològiques van presentar agents d’intel·ligència artificial que treballen sols, les vint-i-quatre hores. No esperen que els facis cap pregunta. Busquen informació, redacten documents, planifiquen, resolen problemes i coordinen tasques entre aplicacions. Si repassem la llista de competències que avaluem a l’aula, la coincidència fa una mica de vertigen. Dit clar: estem posant nota, en bona part, a coses que una màquina ja pot fer per nosaltres. I si avaluem el que pot fer una màquina, potser estem avaluant la màquina.
Les virtuts no es deleguen
Hi ha coses, però, que cap agent no pot fer en nom teu. Ser honest quan ningú no et mira. Insistir quan una cosa costa. Fer-te responsable d’un error. Saber quan has de callar i quan has de parlar. Tenir cura de qui tens al costat. Els antics en deien virtuts, i Aristòtil ja advertia que no s’aprenen llegint-ne la definició, sinó practicant-les. Ens tornem justos fent coses justes, i valents fent coses valentes.
Ara que el curs ja ha agafat ritme, a la sortida de qualsevol escola de la nostra comarca les tardes d’octubre (si no cau un xàfec) encara conviden a quedar-se una estona a la vorera, parlant de les extraescolars mentre la canalla s’acaba el berenar. Si preguntes a aquells pares què volen que aprenguin els seus fills, gairebé cap no et dirà «competència digital». Et diran que siguin bones persones, que no es rendeixin, que sàpiguen estar amb els altres. Ho sabem tots. Només falta que l’escola també ho pugui dir en veu alta.
Una màquina pot acabar tenint totes les competències. Les virtuts, de moment, encara són cosa nostra.
