Els independentistes van augmentant la seva base amb sectors que fins ara havien trobat aquests plantejaments massa radicals. El catalanisme pactista de centre partidari de no tensar massa la corda es va diluint.
Les tardances a presentar una visió plurinacional d’Espanya passen factura. La concepció i presentació de la Unió Europea com a una estructura composta, gairebé confederal, posa en evidència la creació artificiosa d’Espanya com un estat homogeni. Si “es un tema de dinero, pues lo hablamos”, fatídica i pobre conclusió del que és la qüestió catalana.
Segurament majoria a Catalunya, molts catalans es consideren que són (que som) una nació. I si hi ha una nació, en el sentit preconstitucional del terme, vol dir que a Espanya n’hi més d’una. Només cal revisar la història per comprovar com va néixer aquest Estat a finals del segle XV. És per tant un gran error explicar Espanya desvinculant-la del seu origen confederal. I més quan no només la història ens ho demostra sinó que la gran imatge de la Unió Europea ens interpel·la dia sí, dia també, per analogia, si Espanya no és en el fons una unió de nacions a menor escala.
Mentre els catalans siguin una nació (que com a organisme viu pot desaparèixer), la realitat s’anirà estavellant contra la construcció de la visió d’Espanya com a formada per una única nació. Una creació, aquesta darrera, deutora tant de la voluntat uniformitzadora de la teoria política de certs autors de la Il·lustració com de la seva continuïtat en el liberalisme centralista francès i espanyol.
The question is com ens expliquem, com expliquem l’existència d’Espanya. Unes explicacions que tenen conseqüències. A més artificiositat, a més allunyament de la realitat, més animositat. La pilota està, sobretot, al terrat de “Madrid” i pot fer tard si no vol evitar l’augment de l’independentisme pacífic i democràtic.
Si els catalans som una nació, el Dret Natural ens dóna, com a poble, el dret de l’autodeterminació. Una autodeterminació que es pot concretar en diverses formes legítimes (autonomisme, federalisme, confederalisme, independentisme…). Aquí la democràcia juga i ha de jugar el seu paper respectant la premissa que l’àmbit de decisió és Catalunya, la terra on viu aquesta nació anomenada dels catalans.
Ara bé, si la millor defensa a l’autodeterminació civilitzada és l’apel·lació al Dret Natural i a la seva jerarquia de drets, no fem trampes i anem fins el final. Defensem també el Dret Natural a la Vida dels concebuts i encara no nascuts, que també formen part d’una nació, aquí la catalana. No fos el cas que defenséssim a tota ultrança la vida nacional però la retalléssim per a la vida individual.
