El 23 de juny passat vàrem celebrar l’arribada de la flama del Canigó a Mataró. La flama parteix del cim del Canigó, a la Catalunya Nord, i es va estenent mitjançant relleus per tots els llocs de parla catalana gràcies a persones que la porten corrent, caminant, amb bici o fins i tot amb patins! A Mataró, com és tradició, va arribar de mans dels atletes del Maimakansu, en un dia estranyament plujós. Al llarg de la ciutat la flama va ser acompanyada també pels ciclistes de la UEC, la batucada de l’Associació de Veïns de Rocafonda, els amics del Bar Públic, els veïns del Carrer Sant Joan, i finalment, per la noblesa de la ciutat, la Família Robafaves. A l’Ajuntament l’esperaven l’alcalde i regidors de gairebé tots els partits; també entitats i associacions de tot tipus que després s’endurien la flama cap a les seves festes o locals.
El sentit últim de la flama és reconèixer tots els territoris de parla catalana i mostrar el nostre orgull i suport a la nostra llengua i cultura comuna. Reconèixer i reconèixer-nos. En aquests objectius ens hi trobem una grandíssima majoria de catalans del Principat, de tots els partits, classes, orígens i tradicions. En realitat, podem dir sense por a equivocar-nos que al darrera del suport a la llengua i cultura catalana hauríem de ser, grandiloqüències a banda, un sol poble.
De la flama, ja en fa un grapat de setmanes, però no per això n’hem d’oblidar el seu significat. Passat l’estiu, els propers mesos seran intensos en l’àmbit nacional. Moltíssima gent i entitats, entre elles Òmnium, treballarem durament per obtenir un estat propi. La cadena humana de l’11 de setembre serà un pas més. Altres catalans, amb tota la legitimitat, no hi estaran d’acord. De les dues bandes, alguns es radicalitzaran. En qualsevol cas, sigui quina sigui l’actitud de cada persona en aquest procés, no hem mai d’oblidar aquestes paraules una mica grandiloqüents però tan certes: som i serem un sol poble.
