Res millor que la situació actual per comprendre de quina manera funcionem els humans.
Retornem, és dir, tornem al lloc on ja havíem estat, a casa, a la nostra vida habitual, els petits i els grans.
Hi tornem amb el nostre bagatge personal i social: aquest bagatge personal està format de les experiències viscudes a les vacances i abans de vacances; corresponen al bagatge social, el món de la parella, de la família, del treball (o del no-treball) i de l’entorn sociopolític marcat fortament per la crisi actual que tots patim de formes variades. Formes variades ja que uns dies ens diuen que ja anem millor, i altres que continuem anant fatal, i quan mirem els nostres “mandataris”, hem d’esforçar-nos molt per entendre cap a on anem.
Tenim, doncs, un passat que vàrem deixar amb les vacances, almenys de forma física: des dels que efectivament s’han desplaçat geogràficament, fins el que ens hàgim quedat a casa, és a dir, hi ha un element extern a nosaltres que fa que canviem en major o menor mesura.
Però segur que per a molts, aquest canvi físic és viscut emocionalment i amb el pensament de formes força diverses; per a algunes persones aquestes vacances han estat una descàrrega emocional per les experiències que hi han pogut viure, per a d’altres el record del retorn o la presència de factors preocupants, fins i tot estant de vacances, els ha fet passar moments de patiment, físic i/ o mental -si és que es poden separar les dues coses.
Quan tornem a canviar d’activitat re-agafant la rutina que comporta moltes vegades la vida laboral, efectivament hem d’afrontar, no solament la situació que vàrem deixar, sinó sobretot com afecta els nostres pensaments i emocions.
És a dir, que constantment allò que sentim i pensem, es veu afectat pel que estem vivint externament, ja sigui la reacció de les altres persones, o la situació més general que marca el món econòmic, laboral i sociopolític, i a l’inrevés.
La resultant d’aquest diàleg permanent, és la recerca de l’equilibri o l’anar fent equilibris entre un i altre món de forma indefugible. I és aquí, on l’ansietat, com a motor del sistema mental es fa present (i “Déu nos en guard” si no ho fes!) i ens permet si tot funciona adequadament trobar solucions, motivar-nos, i anar resolent… el que sigui: la relació de parella, el conflictes laborals, les dificultats educatives, etc. És a dir, que igual que hi ha colesterol bo i colesterol dolent, també hi ha ansietat motivadora, que ens fa sentir ganes de fer coses, que ens esperona i ens fa sentir bé, i ansietat que ens bloqueja i no ens deixa trobar sortides als nostres conflictes.
Llàstima que la diferencia amb el colesterol està en què les dues ansietats no estan tan clarament diferenciades, i és relativament fàcil passar d’una a l’altra.
Sigui pels nostres conflictes i experiències internes, sigui per la vida social quan es torna altament difícil, es pot anar creant un cercle que va de la desesperança interna a la projecció d’aquesta a la realitat, certament decebedora i, de nou, aquesta realitat confirma les nostres creences que no hi ha solució per a nosaltres… o sí!
De tota manera, quan en aquest sistema l’ansietat i el desig, passen a ser font de patiment bloquejant la trobada de solucions a les nostres ocupacions habituals, és quan podem entrar en un cercle “mental” la solució del qual caldrà buscar-la conjuntament amb “algú que hi entengui”, és a dir amb algun professional que ens hi pugui ajudar, quan la comunicació amb les nostres persones estimades no és suficient.
La famosa “Síndrome post-vacacional” no és doncs una situació tan estranya, sinó l’exacerbació del propi funcionament mental humà, que com hem dit ha d’adaptar de forma permanent allò que és més biològic amb els pensaments i sentiments propis en un entorn social que hi està en diàleg i transformació permanent… si pot!
