Abordatge multidisciplinari de les grans síndromes en geriatria

Míriam Sorribas Cateura.  Neuropsicòloga (Col.10980). Coordinadora del Projecte de Vida (CPV) de la Residència i Centre de Dia Sant Martí
202

Quan parlem de les grans síndromes entenem que ens referim a un conjunt de problemes de salut específics de les persones grans, caracteritzats per la presència de vulnerabilitats, suma de malalties i dependències i incapacitats, que necessiten d’un coneixement exhaustiu per a la seva interpretació i tractament.

D’una banda, són la manifestació de símptomes, però també són el principi de molts altres problemes i constitueixen un grup d’alteracions molt heterogènies tenint en compte la important variabilitat individual.

Isaacs B., geriatre reconegut, els va descriure i va classificar en quatre grans síndromes: inestabilitat, incontinència, immobilitat i incompetència intel·lectual. Actualment, podríem identificar-ne alguns més, tenint tots ells en comú que solen ser la causa final d’un gran impacte en la qualitat de vida de la persona.

Allò que, en alguna ocasió, hem escoltat sobre que “la vellesa és en si mateixa malaltia” ha influenciat sempre en gerontologia i, encara que “la salut de la persona gran es mesura en termes de funció” tal com diu l’OMS, no hem d’oblidar que, a part de la pèrdua de funcionalitat, igual de determinant per a la qualitat de vida de la persona és el seu entorn i la pròpia fenomenologia de l’individu que determinarà la seva manera d’enfocar-se enfront dels canvis en aquesta etapa.

Per tant, aquestes síndromes geriàtriques seran els causants, encara que no sempre en aquest ordre, de grans canvis afectius i, conseqüentment, manifestacions conductuals “anormals” en l’individu. I és que no totes les disfuncions en les esferes vitals que engloben la salut es poden mesurar en termes clínics. Algunes d’elles són invisibles als indicadors biomèdics i per això infradiagnosticades, però sí que són susceptibles de ser anunciades mitjançant manifestacions de problemes conductuals o disfuncionalitats en els aspectes més socials de l’individu.

La necessitat d’un abordatge multidisciplinari on l’actitud i l’entorn s’ajustin gradualment a les necessitats de la persona gran va adquirint, a mesura que passa el temps, gran rellevància. I per això, l’observació dels aspectes més qualitatius constituirà un indicador important.

COMPARTIR