Per què ens relacionem com ho fem? I per què, de vegades, estimar o confiar fa mal? Les claus poden estar en dues paraules: aferrament i trauma.
Què és l’aferrament?
L’aferrament és el vincle emocional profund que es crea entre un infant i les figures que el cuiden, habitualment els pares o mares. Aquest vincle no només és afectiu, sinó que també és essencial per a la supervivència, sobretot en els primers anys de vida. Quan un nadó plora i un adult respon de manera afectuosa i coherent, el cervell del nadó aprèn que el món és un lloc segur i que pot confiar en els altres.
Segons la teoria de l’aferrament, desenvolupada pel psicòleg John Bowlby i ampliada per Mary Ainsworth, els infants poden desenvolupar diferents estils d’aferrament segons com siguin tractats:
- Aferrament segur: l’infant sap que pot comptar amb els adults. Això afavoreix l’autoestima i la confiança en les relacions futures.
- Aferrament insegur (evitatiu o ambivalent): l’infant no rep una resposta coherent o adequada. Pot mostrar desconfiança o ansietat en les relacions.
- Aferrament desorganitzat: sol aparèixer en contextos de negligència o abús. El nen viu els cuidadors com una font de por i seguretat alhora, generant una gran confusió emocional.
Com es relaciona amb el trauma?
El trauma emocional es produeix quan una persona viu una experiència tan dolorosa o aclaparadora que el seu cervell no pot integrar-la de manera saludable. Pot ser un fet puntual (com un accident o una pèrdua sobtada), però sovint el trauma s’arrela en experiències repetides en el temps, especialment durant la infància.
Quan el trauma es dona en el context de les relacions d’aferrament —per exemple, quan la figura que hauria de protegir el nen és la que el fa mal o el rebutja— parlem de trauma relacional. Aquest tipus de ferida afecta directament la capacitat d’estimar, confiar i regular les emocions.
Quines conseqüències pot tenir?
Un infant que ha patit trauma o no ha pogut establir un aferrament segur pot tenir dificultats com:
- Por a l’abandonament o al rebuig.
- Incapacitat de posar límits sans.
- Ansietat o agressivitat en les relacions.
- Manca d’autoestima.
- Patrons de relacions tòxiques a l’edat adulta.
Però cal dir que no tot està escrit. El cervell és plàstic, i la reparació és possible.
