No, no parlaré del sant, no en sé massa coses, però si que em suggereix una altra paraula semblant relacionada amb una de les activitats més pròpies de les persones humanes: en diem el narcisisme, o més concretament, les estructures narcisistes del Jo.
És la part d’aquest Jo encarregada del reconeixement de nosaltres mateixos com a subjectes dignes d’atenció en algunes coses i no tant en d’altres.
Una funció que ve a dir-nos si ens agradem o no i en quines coses ens hem d’esforçar per ser com voldríem ser (Ideal del Jo), entre altres funcions. Té el seu origen en experiències iniciades des del naixement, i va canviant o perfilant-se a redós dels canvis en l’evolució psicològica individual.
Un altre Narcís que no és sant, sinó llegenda de la mitologia grega s‘emmirallà en un riu i va quedar tan meravellat, es va trobar tan guapo, que abocant-s’hi, abocant-s’hi, xofff!, hi va caure: la corrent se’l va emportar i es va ofegar. Bonica metàfora: ens ve a dir que si ens fem dependents d’aquestes autoimatges, potser perdrem la vida… real, emocional i/o social.
Quan algú pot accedir a aquestes parts més íntimes de nosaltres mateixos diem que ens coneix més profundament, i per tant pot exercir més control sobre la nostra intimitat, cosa que normalment ens agrada (en diem amistat, i en el seu grau més intens, enamorament) i ens provoca grans sensacions. Però pot tornar-se fàcilment en contra nostra en desprotegir-nos d’aquestes emocions i experiències més personals.
I és aquí, on volia arribar.
Actualment sembla que l’exterior d’aquesta imatge intima està feta de diferents models, i ens obliga a adaptar-nos-hi: el condicionament d’aquest autoagradar-se ens l’ofereixen les imatges, consells i opinions “expertes” propiciades pels mitjans de comunicació i les xarxes socials en gran mesura.
No solament ens proposen –i a vegades sembla que ens imposen– les normes a les que ens hem d’adaptar per agradar-nos, sinó que avui també, aquests mitjans ens mostren aquells aspectes més desagradables, personals i íntims, de manera que ens en puguem riure, o que puguem “superar-los”, doncs, en fer-se públics, sembla que no estiguin tan malament, o que qui els mostra obertament ens dóna motius per no amagar-los i compartir-los públicament.
Parlar d’una manera grollera, per exemple, se’ns mostra com una actitud habitual, que “no està tan malament”, i fins hi tot, ens fa riure. Tots sabem, però, que una persona grollera, més enllà de la gràcia inicial, només s’hi mostrarà en determinades situacions.
Quan algú explica les seves dificultats de relació amorosa de forma pública, per exemple a la televisió; o com gestiona la seva intimitat sexual, per exemple a Internet, ens està mostrant que aquestes expressions potser no cal que siguin pròpies de la intimitat o que, potser, hauríem de poder fer públiques les nostres.
De la mateixa manera, molts aspectes de la moda, comporten tanta quantitat de dedicació a la pròpia imatge, que si d’una banda ens és iguals; de l’altra, ens dificulta l’expressió de la nostra pròpia personalitat, per no quedar malament.
És a dir, que la manipulació dels aspectes més narcisistes de la personalitat de forma pública, implica, a més d’un negoci fabulós, un cert igualitarisme estèril i unes fantasies de ser apreciat per molta gent totalment irreals, amb la qual cosa, ens van fent més autoenganyats i dòcils socialment… i personalment?
