Aquest mes de març s’ha consumat un relleu històric al PSC de Mataró, perquè l’elecció de Xesco Gomar, actual delegat de la Junta de Andalucía a Catalunya, les Illes i el País Valencià, com a primer secretari dels socialistes mataronins –53 vots a favor, 18 en contra i 5 abstencions– significa un canvi de rumb profund en el si de l’agrupació local, i no només per una qüestió biològica. Gomar està emmarcat en el que se n’ha dit a nivell català la “generació Blackberry” del PSC, en la seva versió mataronina formada els deu darrers anys a la Joventut Socialista de Catalunya i que es mou políticament en una línia formalment més d’esquerres –i més laïcista– que els fins ara responsables socialistes locals i, sobretot, de clar enfrontament amb l’ideari nacionalista català. Els membres d’aquesta nova generació creuen que, durant anys, el PSC en general –també a Mataró– s’ha deixat guiar excessivament per l’agenda nacionalista, motiu pel qual les seves bases electorals s’han anat desmobilitzant.
L’arribada de Gomar a la primera secretaria del PSC local s’emmarca, doncs, en la presa de control del partit per part d’aquesta generació Blackberry: en l’executiva que Gomar ha construït hi ha dos llocs claus per a dos membres d’aquest grup; David Bote serà el substitut de Montse López com a secretari d’organització i Javi Naya com secretari de política municipal. Carlos Fernández, amic de l’ànima de Gomar i company de fatigues polítiques, fa la guerra com a secretari d’organització de la federació maresmenca del PSC.
Ningú creia que Gomar pogués esdevenir el primer secretari dels socialistes mataronins. Semblava que qui havia d’ocupar aquest lloc seria l’incombustible Esteve Terradas, destinat per Nicaragua a reordenar un PSC local que ha perdut l’alcaldia després de 32 anys i que perd militants com gotes d’una aixeta que no tanca bé. I sobretot a posar pau davant la previsible baralla entre el grup municipal, on l’exalcalde Joan Antoni Baron té set de vuit acèrrims seguidors –tots excepte Carlos Fernández–, i el propi partit, cada cop més controlat per Gomar –amb qui l’actual cap del grup municipal no té bona relació ni personal ni política– i la seva gent. Finalment, però, la nova generació es va veure en cor de plantar cara a la vella guàrdia representada per Terradas i aquest va quedar com a president per sobre de Gomar. La més que probable rivalitat entre Gomar i Baron se salva situant aquest darrer com a vicepresident del partit, un càrrec fins ara inexistent.
Qui decidirà la política a seguir a La Riera 48, en els plens o a l’hora de pactar els pressupostos? Qui serà l’interlocutor directe amb Joan Mora? De moment ja s’ha pogut entreveure que, mentre Baron es mostra cada cop més partidari de pactar “per responsabilitat de ciutat” amb l’alcalde Mora, el nou primer secretari i la nova generació voldrien practicar una oposició molt més nítida contra Convergència i Unió.
Caldrà esperar veure si la generació Blackberry, que tant ha treballat per assolir el poder a casa seva, serà capaç de fer remuntar el partit a Mataró i recuperar l’alcaldia d’aquí a tres anys llargs, reconciliant el partit amb els tres mil votants socialistes que es van passar a Plataforma per Catalunya a les passades municipals farts de la manca d’autoritat demostrada pel tripartit local a l’hora d’afrontar els reptes de la immigració. I, sobretot, si tindrà la capacitat de contribuir a fer ciutat, a fer fructífer el joc polític entre partits de manera que sorgeixin nous i millors acords pel conjunt de la població. Perquè al final els partits són tan sols instruments per aconseguir alguna cosa més important; no fins en si mateixos. I aquest és un dels grans interrogants que la nova generació del PSC s’ha de veure si sap respondre: està bé poder triar el candidat a l’alcaldia en unes primàries obertes a la ciutadania, però el més important és saber què proposa el PSC local per fer sortir de la ciutat de l’espectacular crisi econòmica en què ens trobem enclaustrats.
S’han acabat les intrigues, les tàctiques i les conspiracions: ara que ja té el poder, la generació Blackberry local haurà de demostrar que n’és digne i que saben en què el volen usar.
