En els articles anteriors exposava d’una banda recomanacions per afrontar aquesta etapa de la vida i en el segon, algunes característiques socials de la vellesa actual .
En el sentit més íntim, el de les emocions, la vellesa ens mostra una cara que podríem qualificar de dura: Srs. i Sres., això, la vida, s’acaba! I així com en altres etapes de la vida, encara podem projectar-nos en la següent (ja serè gran, ja acabaré els estudis, ja tindré casa, ja m’aparellaré, etc.), en aquesta etapa sembla que tot això ja està fet.
De forma conscient i inconscient, s’obre una època de pèrdues i elaboració de les mateixes: el propi cos canvia, les relacions socials que generava la feina diària canvien o es perden, la possibilitat i la necessitat de fer aventures disminueix , la generació pròpia va desapareixent, etc.
Doncs bé, actualment, la recerca científica sobre la 3a edat sembla mostrar clarament dues o tres idees-força sobre aquesta etapa de la vida:
Primera. Com és que la nostra espècie ha aconseguit doblar, quasi bé, els límits de la vida biològica (néixer – créixer – reproduir-se – morir)? Alguns estudis sobre aquesta etapa es pregunten precisament això: la vellesa facilita les malalties o són les malalties les que ens fan envellir? Si podem suprimir les malalties, podrem suprimir la vellesa tal com l’entenem avui?
Segona. Com pot ser que les capacitats cognitives: percepció, memòria, interès, afecte, augmentin el seu funcionament i es mantinguin per més temps quan es facilita la salut personal i la participació social? Les personals fan referència, per exemple, a la cura de la família i amics, com ja podem constatar actualment; i les socials, comencen a modificar les propostes comercials, les ofertes d’oci i la participació política per la pròpia dinàmica del grup d’edat.
Tercera. Tot i que és una època de dol en general, segons com enfoquem aquests processos de pèrdua i sentit, l’estat emocional pot prendre una qualitat difícil d’obtenir en les altres etapes de canvi vital: és més possible relativitzar el propi patiment (quan té remei i quan no en té), millorar la comprensió d’un mateix (el que s’ha fet ja està fet!) i la dels altres (són tan bons i tan dolents com hem sigut nosaltres!); i augmentar l’actitud de cooperació personal i social (no hem de competir més per tenir diners i sexe). I també amb un suport social i polític just (pel retorn de les contribucions econòmiques i productives realitzades), podem començar a viure de manera igual o més intensa que en altres etapes de la vida humana.
La lluita per construir de nou la pròpia vida, planificant activitats, reflexionant serenament i esforçant-nos personalment, està forjant un nou concepte de “Gent Gran“ que obre perspectives personals i socials inaudites en altres temps.
