Com més, menys?

Ramon Domingo.  Psicòleg
422

Parlàvem, ara a l’estiu, que hi ha situacions actuals que ens porten a pensar en aspectes i espais que podríem dir de més llibertat causades per les massificacions de la súper comunicació d’avui, les quals sembla que ens facin, contràriament, més dependents i potser menys lliures.

Per exemple: les modes en el vestir, l’haver d’anar de vacances, les normes alimentàries, potser la necessitat d’estar permanentment comunicats… no sé, veiem que, d’una banda totes aquestes “situacions” diguem-ne modernes, és evident que ens permeten alguns avantatges personals o socials, però de l’altra, si no les fas ja no estàs  “al dia”.

I tot això, és bo? És perjudicial? Quin límit tenen? N’haurien de tenir? En poden tenir?. De vegades fa l’efecte que això ja no es pot parar i que anem a una dependència disfressada d’independència i llibertat, que ens fa perdre la pròpia identitat i la diferenciació entre nosaltres.

L’acumulació dels diners pels qui en tenen, no és veritat que fa més pobres a tots?, tot i que amb allò de “Qui en té més paga més”  i/o dóna feina, fa préstecs, beneficia a tothom, etc., queda com dissimulat.

Vegem-ho per sectors. La moda en el vestir, evidentment, proporciona una marca de llibertat i d’identificació: segons com vestim podem ser catalogats de joves, adults, infants, vells, oi? En part ens fa vergonya si no podem anar a la moda, tocant el nostres aspectes més “gregaris” que, evidentment formen part de la nostra espècie, però de l’altra, no ens creen inseguretats i o fins i tot en el seu extrem clares psicopatologies?

Les cues del trànsit dels caps de setmana, i ara a l’estiu quasi bé cada dia, per accedir als llocs turístics, ens fan més lliures, o més aviat ens creen més incomoditats i menys llibertat d’accedir-hi?

Tenim la darrera aplicació del mòbil? Fem whatsapps i tuits en abundància suficient per “estar al dia”? Ens hi sentim quasi obligats o ja forma part de “la nostra manera de  ser”? És clar que potser el contrari del que diem, ens faria més pobres, menys lliures, oi?

Les persones que a la tele ens mostren de forma quasi bé pornogràfica la seva vida i miracles, fan pena? Llàstima? Fan riure? Ens fan pensar que així és la vida i no cal preocupar-se  perquè ho fan per diners? O en el fons, ens agrada? O no? De fet, tenen èxit, sinó els traurien, oi?

Potser és una qüestió d’administració adequada de tot plegat. Però, podem administrar-nos o si ho fem tindrem menys oportunitats de …viure… bé, com tothom?

Acabo de llegir un llibre que explica la felicitat i facilitats que tindríem si tot el món estigués intercomunicat a través d’Internet, a càrrec d’una empresa cibernètica, controlada/contractada pels governs: aboliríem la privacitat que no fos adequada, és a dir, els pactes secrets polítics, les accions il·legals, els delictes, etc.; i en canvi, seríem tots més clars, més positius, es podrien repartir millor els beneficis socials sense fer trampes, etc. Tots seríem més “apoderats” -com es diu ara-… no hi estem anant? O ja hi som?

A la història de la psicologia, hi ha hagut moltes vegades la sensació que si no optaves pel que es definia com a normal, ja eres un neuròtic o potser fins i tot un psicòtic, en fi que no eres normal, com tothom; però en canvi, sembla que la humanitat ha avançat  i retrocedit gràcies a moltes d’aquestes “anormalitats”, tant dels pobles com dels individus. En què ens quedem doncs?

De manera que la dita “Estima i fes el vulguis”, es va traduint en “Fes el que et diem que vulguis i estima-ho”. No sé si m’explico.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí