En la segona dècada del segle XXI, en l’art abstracte està dit tot. Només cal consultar la història de l’art, per veure totes les tendències d’aquest estil. No obstant, bona part dels artistes joves o de mitjana edat, en aquests moments es dediquen en exclusiva a l’abstracció i els seus vessants. És bo recordar, doncs, el concepte de l’abstracció, tenint en compte la dificultat que comporta el coneixement i domini de la figuració.
L’art abstracte emfatitza els conceptes cromàtics, formals i estructurals, accentuant formes naturals. Un llenguatge visual autònom, amb les seves pròpies significacions, que en general deixa de considerar justificada la representació figurativa. L’abstracció es decanta de la realitat en la representació de la imagineria de l’art. L’abstracció refusa tota còpia o imitació de tot model exterior a la consciència de l’artista.
Serveixi aquest preàmbul per comentar la mostra que David Vergés va presentar fins al passat 27 de maig a la sala d’exposicions del Col·legi d’Aparelladors de Mataró, sota el títol: Res no és el que sembla. Una obra que perfectament es pot emmarcar dins el que se’n diu el taquisme, traducció catalana de la paraula francesa tache (taca), una de les moltes variants de l’abstracció, que va tenir a un dels seus principals artífex a l’artista alemany Otto Pine, ideòleg grup Zero de Düsseldorf durant els anys 60 del segle XX. Vergés presenta, però, una versió més sofisticada, en utilitzar un suport de paper extret de contraportades de llibres o documents vells.
La limitació a un sol color és clarament dominant, sense quasi degradacions. Com artista monocromàtic, mostra sensibilitat, dins un treball que faria les delícies d’un psicòleg, amb la presència constant d’imprecises formes, basades en la reducció com a principi artístic, i a una diferenciació gradual d’un mateix to cromàtic, que com va manifestar l’artista “poden agradar o no”, sense contemplar la indiferència.
L’espectador poc avesat en l’abstracció i derivacions, podria optar per aquest últim aspecte, sense menysprear, per què no?, una certa funció decorativa.
