De la “cancel·lació gratuïta” a la “cultura de la cancel·lació”

Joan Salicrú.  Periodista
107

Sembla un joc de paraules, però no. Són dos fenòmens que, aparentment, no tenen res a veure entre si. L’un, la possibilitat de la “cancel·lació gratuïta”, fa referència a la possibilitat de cancel·lar una reserva –d’un hotel, d’un viatge– sense que això suposi cap cost pel qui fa la reserva. L’altre, la “política de la cancel·lació”, té a veure amb una determinada pràctica per la qual algú, en funció d’alguna determinada acció feta sense excessiva publicitat, és “cancel·lat” –com si estiguéssim davant d’un ordinador– des d’un punt de vista de la societat civil quan aquest fet èticament reprovable és fet públic.

Tots dos són, però, fenòmens que a banda de compartir el concepte “cancel·lació” em fa la sensació que metaforitzen bé la nostra època: un denota manca absoluta de compromís, pur utilitarisme – “faig la reserva i com que és de cancel·lació gratuïta si al final no m’interessa, dic que no” –i l’altre la temptació de fer judicis públics, com a l’edat mitjana, més enllà del que digui el sistema judicial. Judicis paral·lels sense garanties ni seguretat jurídica, com preveuen els mecanismes del sistema (millorables i imperfectes, però no arbitraris com els que s’impulsen a les xarxes/societat civil), caldria afegir.

Així com que hi ha molts altres aspectes positius de la nostra societat, aquestes em sembla que són dues bones mostres d’una societat èbria de poder, adamista fins a l’extrem, poc ponderada, poc reflexiva. Estúpida. La societat de les plataformes, del consum; una mena de videojoc permanent en què els dolents desapareixen prement un botó i expulsant-los de l’univers virtual i en què amb un clic desfem els plans que altres han fet per a nosaltres. Tot plegat, pura mercaderia, on paraules com la confiança, la credibilitat, la reflexió… no hi pinten res.

No podem anar una mica més enllà, tan apoderats que ens creiem com a societat? No podem limitar-nos una mica més i contractar un servei només quan n’estem convençuts? No podem donar segones oportunitats a les persones que s’equivoquen, o fins i tot debatre sobre si allò que han fet constitueix una veritable equivocació i reflexionar si realment constitueix un delicte pel qual es pugui decretar una “mort civil” (encara que sigui no permanent)? No ens estem convertint en una mena de bàrbars, amb els nostres dispositius mòbils barrejant la cultura dels videojocs amb el nostre viure del dia a dia?

Jo em cancel·lo de la “cancel·lació gratuïta” –no ho és, de gratuïta, algú paga aquell cost– i també de la “cultura de la cancel·lació” –perquè jo no soc jutge ni ho pretenc i vull poder escoltar sempre els arguments de l’altre, per moltes acusacions i molt greus que se l’hagin fet.

Més continguts a valors.org

COMPARTIR