Espero que em disculpeu pel títol… és “la calor”. I la calor és un sinònim d’emoció. Quan ens anem empipant diem: No m’escalfis que rebràs; i quan volem disculpar algú: És que s’ha acalorat, que ha saltat alguna norma, sobretot de caire social: es va acalorar tant a la discussió que va perdre els estreps, el control. I aquí tenim el “duo dinàmico” del funcionament mental: quan ens “acalorem”, com podem parar? I quan estem “parats” com podem posar-nos… activats, calents, sentir que tenim ganes de fer alguna cosa plaent, acalorar-nos ?
Ara bé, quan algú, està permanentment emocionat, escalfat, intentem calmar-lo o evitem discutir o parlar-hi doncs “no escolta”, sempre vol tenir raó, és a dir, té una actitud “acalorada” emocionalment, la qual cosa no ens permet una bona comunicació.
El humans hem de gestionar tant com podem el nostre sistema de calefacció emocional, i sembla que les darreres descobertes sobre el cervell humà, estan arribant a la conclusió que el nostre sistema operatiu està fet primordialment d’impressions, records i desigs emocionals agradables i desagradables que nosaltres intentem controlar amb les normatives socials i les “normes” morals i ètiques personals.
No cal dir que en aquesta disjuntiva raó-emoció, sembla que guanya quasi bé sempre l’emoció, això sí, revestida de “raó”: si no controles una mica el que sents per aquell noi/ noia, s’espantarà i fugirà i si ho controles massa, també, què hem de fer doncs? Triar, provar, estudiar la situació… etc. ja m’enteneu. A vegades ens en sortim, com diu aquella cançó, però quasi bé sempre algú o alguna part del nostre sistema emocional o racional pateix.
Exemple individual: Tinc tanta calor que me’n vaig a mar; ara bé, al mar hi ha molta gent i potser l’aigua no serà neta… però fa tanta calor que va! Anem-hi, som-hi!! Que estem molt acalorats, anirem “de pet a l’aigua” -com diem per aquests varals-, sense mirar qui t’ha parit i potser trepitjant la tovallola d’aquell/a noi/a que ens agrada tant, amb la qual cosa, el caloret s’ha convertit en caloràs i ens ha fet exhibir un comportament diguem-ne no adequat al que realment volíem.
Exemple social: el caloràs, l’esverament emocional, pot fer que quan actuem en grup, per exemple en un concert, ens posem tan actius… vés que hàgim d’anar a parar a… comissaria.
Per cert, podria ser que les situacions de crisi socioeconòmica i política, també siguin com un acalorament que ens porta a carrerons de plaer per uns -els rics- però de gran patiment pels altres? De fet, els economistes parlen d’escalfament econòmic i de refredament de l’economia, i hi ha teòrics que parlen de com la incertesa de les inversions que de cop poden fer-nos rics o arruïnar-nos és un estímul tan fort que no es pot aturar.
En fi, que quan ens acalorem massa tendim a fer coses estranyes, tot i que un bon bany emocional, a vegades ens va força bé. Allò que no funciona, que arriba a fer-nos patir és l’estat permanent d’acalorament, o les situacions d’alt contingut emocional que, quan duren massa es tornen desagradables i poden fer-nos fer el que no volíem fer.
