Les festes es fan i es desfan de forma gairebé espontània, però a l’organització de qualsevol activitat, també aquesta, hi ha un timó, un volant, que serveix per anar acompassant la realitat social als actes en si. Doncs això és el que cal fer, i ara. El nou govern municipal de Mataró té la gran oportunitat de fer-ho, de fer aquest canvi de timó necessari. El que no es pot és repetir el que va passar el passat 25 de juliol al Desvetllament Bellugós: desenes d’adolescents armats amb bidons de ‘calimotxo’ o qualsevol altra beguda empenyent a tothom qui es trobava davant seu, i de fet, joves i grans de totes les edats xisclant com bojos des del primer moment i cantant, per exemple, cançons al·lusives al Barça que no sé què tenen a veure amb Les Santes. Però sobretot escenes de pànic -literal- que em van explicar diversos companys de la premsa i persones properes. Em va corprendre especialment la imatge d’un nen caient de les espatlles del seu pare, perquè el meu pare també m’havia portat a mi desenes de vegades a collibè en aquest acte i recordo que no passava res, al contrari. Era un acte equilibrat, on hi havia convivència entre gent gran, joves grandets i joves més petitets. Ara això s’ha acabat. I no pot ser. El Desvetllament Bellugós ha mort d’èxit i és hora d’actuar: o actuem nosaltres, els que hem gaudit de l’acte durant tants anys, o morirà definitivament com a acte, per més que se segueixi celebrant. Estem al límit. Què es pot fer? Des de tancar tota la zona de manera que s’hi accedeixi després d’haver-se comprovat, per exemple, que ningú porta ampolles de vidre per poder tirar sobre en Robafaves, a canviar-ne la ubicació. És hora d’actuar.
La reflexió sobre els espais on se celebren els actes va més enllà del Desvetllament. Almenys la Crida a la Festa Major té un problema homologable. L’espai que queda davant l’Ajuntament ha deixat de ser l’idoni per a celebrar-la. De les 4.000 o 5.000 persones que hi havia concentrades a les proximitats de l’Ajuntament, jo crec que podien veure l’acte en condicions unes 500 o 1.000 a tot estirar. Altre cop la imatge corprenedora: la gent que se’n torna cap a casa, abans de començar l’acte, perquè “total, per no veure res, millor girar cua”. I altra vegada la reflexió que s’imposa: si volem que aquest sigui el punt de partida de la Festa Major cal prendre decisions. Doloroses, si voleu, trencant consensos històrics, espais habituals… però s’ha de fer. El menysteniment que suposa al conjunt de la ciutadania fer la Crida davant l’Ajuntament és excessiu: no val la pena. Amb això no creem ciutat, la mantenim només pels quatre de sempre, “pels de casa”, perquè la gaudeixin els propis protagonistes.
La Festa Major és l’acte més polític de tots els que se celebren durant l’any. El que té més càrrega política possible, encara que implícita, per estrany que això pugui sonar. Tot allò que es fa té una dimensió política, des dels actes que es fan a com es fan o com es financen i a quins convidats vénen a la Missa de les Santes (aquest any el conseller Felip Puig i una diputada de Bildu; volen més significants?). No és una cosa per sobre del Bé i el Mal, no. És política pura. Des del discurs de l’alcalde Mora fins a la celebració de tots i cadascun dels actes. I el govern de torn té l’obligació d’anar adaptant la realitat de la festa a la festa en si. Alcalde Mora: els anteriors executius no s’han atrevit a posar sobre la taula de forma definitiva aquests debats, perquè la seva intersecció amb les forces vives que van muntar les Santes modernes, les del 79 ençà, era massa gran com per poder-se’n desmarcar. Vostè no, vostè és lliure, no té aquesta cotilla. Aprofiti-ho. Vostè ja ha demostrat que no li tremola el pols per prendre decisions impopulars. Ara -fins el proper mes de juliol- té una patata calenta sobre la taula del despatx. Hem d’obrir la festa definitivament a tota la ciutat alhora que mantenim l’essència dels actes que li han donat singularitat i reconeixement arreu de Catalunya. No tingui por i obri en conseqüència.
