Dignitat

Àngel Puyol.  Catedràtic d’Ètica de la Universitat Autònoma de Barcelona
90

En un moment donat de la preciosa pel·lícula Retorn a Hope Grap (2019), un dels personatges explica la història dels soldats napoleònics que, en plena retirada del desastre militar a Rússia, anaven desvestint als companys morts en mig de la neu gelada de l’estepa russa amb l’objectiu d’optimitzar les probabilitats d’evitar el mateix destí fatal. La història ajuda als personatges i als espectadors del film a pensar sobre els actes de subsistència que estem obligats a fer en tota mena de contextos, també en els més íntims, sentimentals i de relació de parella, que és el tema del film.

No obstant això, a mi em va interessar també una altra veta moral de la truculenta història: el significat de la dignitat humana. ¿És una acció clarament indigna la de despullar i deixar morir de fred als soldats incapaços de continuar el dur trajecte de la fugida si amb això s’aconsegueix que més soldats, tots víctimes de la guerra, incrementin les possibilitats de sobreviure? Per què hauria de ser més digne deixar -o permetre- que morin més persones que menys si la dignitat consisteix a donar el mateix valor a cada vida humana?

Popularment, associem la dignitat al respecte merescut. Així ho recullen els diccionaris més reputats de casa nostra, com el de l’Institut d’Estudis Catalans o el la RAE, sense més concreció sobre què vol dir el respecte digne que tots mereixem; segurament no hi aprofundeixen per no perdre neutralitat i perquè aquí rau el moll ètic de l’assumpte: què ens fa dignes realment.

Per Giovanni Pico della Mirandola, el pensador renaixentista del segle XV que va escriure el pioner Discurs sobre la dignitat humana, aquesta consisteix a defensar la llibertat per discrepar de l’opinió dominant, i per poder viure de manera diferent a la majoria. Immanuel Kant, el filòsof prussià de finals del segle XVIII, fixa per a la posteritat el vincle indissoluble entre la dignitat i la llibertat, encunyant una de les frases més exitoses de la Il·lustració: l’ésser humà, i en general tot ésser racional, existeix com a fi en si mateix, no només com a mitjà per ser usat per una altra voluntat; en això, assenyala Kant, rau la seva dignitat.

Ara bé, ¿no van ser utilitzats els soldats caiguts a la Rússia  com a instruments al servei de la supervivència dels companys més afortunats? És difícil saber si, en una situació dramàtica com aquella, podia haver consentiment de les víctimes a l’abandonament, que és la clau de volta de la dignitat associada a la llibertat en la definició de Kant; en alguns casos, els més heroics, potser sí que n’hi va haver, de complicitat; i en d’altres, irreprotxables, segurament majoritaris, més humans, potser no. Tanmateix, la qüestió de fons és si podem afirmar que és un acte indigne aprofitar l’única acció possible per a la supervivència personal si, per aconseguir-ho, ens veiem obligats a usar a una altra persona únicament com a mitjà i no com un fi en si mateixa.

Quan som infants, ens ensenyen que l’ètica consisteix a triar el bé davant de la possibilitat del mal, però això és només la primera part i més fàcil de la història. La segona i definitiva part és que l’ètica consisteix a triar l’acció correcta quan en ella no està gens clara la distinció entre el bé i el mal: un pesat privilegi de la maduresa.

Més continguts a valors.org

COMPARTIR