La dona de les tres revoltes

Xavier Garí.  Doctor en Història i professor de la UIC
291

No són tants els referents pacifistes femenins al món, però cap és tan complet com el de Petra Kelly, qui va assumir una triple lluita: la feminista, l’ecologista i la pacifista. Kelly va néixer a Günzburg (Baviera) el 1947, i va viure i va estudiar als Estats Units a la dècada dels seixanta.

Va admirar i es va apassionar amb la lluita dels drets civils i amb Martin Luther King, i es va emmirallar en polítics com John i Robert Kennedy. Va quedar horroritzada amb els assassinats dels dos germans i posteriorment amb el de King, i va retornar a Alemanya el 1970 per treballar a la Comissió Europea, després d’haver realitzat estudis en Relacions Internacionals.

Kelly va ser una pensadora, activista i política, de ment clarivident i de lluita esmolada. Va ser la cofundadora del partit dels Verds a Alemanya, i com a política sempre es va mantenir compromesa amb la justícia. Com a ecofeminista defensava que hi havia una relació entre la dominació de les dones i l’explotació de la naturalesa. I com a pacifista va defensar que la degradació ambiental i el sexisme tenien una estreta relació amb com funcionava el militarisme. Defensava que era necessari abordar totes les injustícies alhora, perquè es basen en una imposició jeràrquica patriarcal de dominació.

Respecte de la desigualtat home-dona, va criticar el sexisme i l’antropocentrisme, però també creia que no era un triomf per al feminisme el fet que les dones passessin a formar part d’àmbits que mantinguessin la violència o la dominació. Una de les seves declaracions més contundents va ser: “Durant segles se’ns ha deixat fora del poder en les societats dominades pels homes. No hauríem ara de permetre ser cínicament manipulades pels homes que desitgen explotar les nostres legítimes necessitats i aspiracions (…) Hem de treballar amb fins conseqüents amb els fins feministes. No hi hauria d’haver cap dona a l’Exèrcit: traiem també als homes!”.

Petra Kelly, però, va portar una vida pública contrària a la personal. El seu entorn més proper admet que no va gestionar amb equilibri ambdues facetes, la qual cosa la turmentava. Va ser víctima de violència de gènere i va morir a mans del seu company. A punt que es compleixin setanta-cinc anys del seu naixement, és un bon moment per recordar-la.

Més continguts a valors.org

COMPARTIR