Efectes subjectius de la pandèmia

Jordi Alcàsser.  Psicòleg
119

L’ésser humà és un ésser de costums. Ens acostumem a allò bo i a allò dolent, ens adaptem a les circumstàncies, ens emmotllem. També som canviants, dinàmics, ens adaptem a l’exterior i també canviem interiorment, per exemple a través dels anys de la nostra vida. Bé, en realitat l’existència humana té molt d’això, de canvi.

Quan som petits la vida ronda als que ens cuiden, els quals ens donen, un lloc, un sosteniment, un nom. A l’adolescència sobretot ens adonem de la finitud, de la temporalitat i ens agrupem per fer pinya davant les preguntes universals de la vida. A la joventut projectem el que volem que sigui la nostra vida de grans i l’anem forjant. A l’edat adulta, en principi, ens dediquem a realitzar el que ens agrada i ens dona sentit. I potser, a la vellesa contemplem la meravella del món.

Per recordar el que va passar a mitjans de març del 2020 he revisionat la declaració de Pedro Sánchez, que encara sense mascareta, ens informava de la gravetat de la situació i acabava dient “este virus lo pararemos unidos”. Amb aquesta sentència deixava clar que s’imposava una llei que ens igualava a tots, a tots com a possibles transmissors del virus i en conseqüència com a profilaxi se’ns recloïa a les nostres llars durant un temps indeterminat que finalment va ser prou llarg.

I és la subjectivitat el que va quedar tocada, la subjectivitat que ens fa individus, una subjectivitat la qual vàrem haver de renunciar en pro de la salut de tots, el que és difícil perquè és indeterminat. No existeix la salut de tots, som conscients de la pròpia salut, la concepció de la salut dels altres no deixa de ser quelcom ideal, imaginari.

Llavors vàrem deixar de preocupar-nos de la pròpia salut per dedicar a imaginar solidàriament una salut col·lectiva recloent-nos. Bé, en realitat era una doble preocupació la salut pròpia i la salut de la col·lectivitat que s’expressava amb les estadístiques que se’ns informava. En definitiva se’ns plantejava per totes bandes el tema de la mort.

Això, aquesta percepció de la vida tan límit deixava en standby els processos subjectius de cadascú i això ens situa inevitablement en una experiència traumàtica. Trauma és una ferida, en aquest cas, una ferida en la subjectivitat, un forat en les vides.

Això és una qüestió a mitjà termini, en el moment del trauma no ens adonem del que ens està passant i és després que es fa necessària una elaboració, se’ns imposa la necessitat de pensar i poder parlar el que hem viscut. Perquè en general no som conscients d’aquesta realitat tan límit que se’ns va plantejar durant les primeres setmanes de confinament. És cert que ho vestíem amb proclames com tot anirà bé però el que va passar en l’íntim de cadascú ha estat divers.

Per això ara a les sessions de psicoteràpia apareixen idees, indicacions, expressions que recorden aquells dies, dies que com deia a cadascú varen afectar de diferent manera. Ara és temps d’elaborar el que es va experimentar que en psicoanàlisi es defineix com a una experiència del Real.

Més continguts a valors.org

COMPARTIR